Les invasions bàrbares

A la madre de los jartos: Elena

2008-06-22T18:24:00.009+02:00

Elena es el ejemplo que confirma que cuando dos personas están destinadas a ser buenas amigas, sus caminos acaban encontrándose. Hay quien cree que las cosas pasan porque si, por casualidad; Elena, en cambio, cree en el Karma, aquella idea por la cual las personas, con nuestro comportamiento, condicionamos nuestro destino. No cree en un todopoderoso, sinó en un poder que iguala las cosas buenas con las malas. Yo creo que conocí a Elena gracias al Karma.

Por cuando nos vimos por primera vez era ya un poco avanzado el curso, no sé si nos caímos muy bien por aquel entonces. Al menos eso dice ella. No me acuerdo de lo que pensé, pero si recuerdo que la primera vez que salí con ella acabé en un garito gay. Eso prometía. Ni idea del momento en que hicimos click, pero des de entonces que hemos vistos pelis nocturnas, nos hemos ensuciado el hombro, emborrachado y salido de barricadas.

Elena es un diccionario de neologismos, sus motes son tan buenos y necesarios que los que la rodeamos hemos acabado incorporando sus expresiones a nuestro vocabulario. Elena llama jartos a los locos y a los que les da igual lo que piensen los otros. Les dice comeflores a los que siempre están felizmente sonriendo. Los satélites son aquellos que o no se empanan de lo que pasa a su lado o que, tal vez, no se quieren empanar. Por no hablar de los piesnegros, aquella raza, para mi antes desconocida, que en teoría anda descalza por la calle.

Pero es que Elena no solo inventa palabras, también es creadora de nombres. Quién no ha salido qualquier día y se ha encontrado a Happy face. O se ha visto a las 8 de la mañana bailando con Rastas blancas. Y como olvidar a Rictus, quien solo deja que lo llame así ella, su compatriota. Elena misma también tiene muchos nombres. La llaman Broker, la llaman Borbor, la llaman Jelen. La llaman jarta, satélite, comeflores. Muchos nombres y una sola personalidad fuerte, decidida, distinta a los demas y ajena de cualquier crítica. Por eso, cuando hablo de ella yo la llamo la publicista, la escritora, la humorista, la cínica de las buenas. La llamo Elena la Basca, loca, amor, perra. La llamo chicadeunfuturobrillante, la llamo ereslistadelacalle y inteligentenlosestudios.

Elena es un oxímoron, una paradoja, una metàfora. Són los ojos que lo oyen todo, la que habla mucho y dice mucho, la que se vuelve al Norte y a la vez, por suerte, se queda aquí conmigo.

www.fotolog.com/helenbroker

Per als que tornen

2008-06-22T18:17:00.001+02:00

Discover Estrella Morente!

Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos van
marcando mi retorno
son las mismas que alumbraron
con sus palidos reflejos
hondas horas de dolor
y aunque no quize el regreso
siempre se vuelve a su primer amor
la quieta calle, donde el eco dijo
tuya es mi vida, tuyo es mi querer
bajo el burlon, mirar de las estrellas
que con indiferencia, hoy me ven volver

Volver con la frente marchita
las nieves del tiempo, platearon mi sien
sentir que es un soplo la vida,
que 20 años no es nada
que febril la mirada
errante en la sombras te busca y te nombra
Vivir con el alma aferrada a un dulce recuerdo
que no ha de volver.

Tengo miedo el encuentro con el pasado
que vuelve a enfrentarse con mi vida
tengo miedo de las noches que pobladas
de recuerdos encadenan mi sufrir
pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar
mas el olvido que todo destruye
haya matado mi vieja ilusion
Cual escondida la esperanza humilde
es toda la fortuna de mi corazon.

Quan els ordinadors s'espatllen

2008-05-31T21:11:00.004+02:00

Sense poder discutir-ho, sóc una adicta a la tecnologia. Un virus ha acabat amb el meu bon humor. Ahir els carrers feien olor a estiu, d'aquella inconfusible i agradable: l'olor a grill, a herba i a vacances. Avui fan olor a microxips sucarrats. I també a pluja. Odio windows i tot el que l'envolta, m'agrada que les coses funcionin bé. M'agradaria saber concentrar-me ara mateix i escriure sense parar sobre una empresa que no m'importa, sobre un pla que no és el meu. Quin sac de nervis. Declaro la guerra a Microsoft; a partir de demà, formo part de la comunitat linux.

Els bunyols de la Verge de la Soledat

2008-03-31T03:26:00.001+02:00

A la processó de les Cambreres de la Verge de la Soledat, a Nules (Castelló), una dona menjava xurros. Es notava que era de fora perquè no anava vestida protocol·làriament, és a dir, no portava el vestit dels diumenges o el de l’última boda, peces que de cap manera poguessin insinuar un escot o una agulla de pit, com més carregada de pedres, millor. La dona, a primera fila de l’espectacle, menjava xurros i es notava que li agradaven. La Plaça Major de Nules feia més olor a fregit que a la naftalina de la Verge. Tot i això, mentre anava passant la processó i les pintes de les Cambreres, a la Xurreria Martín de tota la vida no hi feia cua ningú. Jo no puc resistir apropar-m’hi.

Hi havia xurros de totes les maneres: amb sucre i prou; amb xocolata, i amb xocolata blanca. També hi havia patates fregides i unes boles greixoses d’aspecte curiós. Eren bunyols farcits i n’hi havia de tres classes: de figues, de maçana i de plàtan. Els bunyols són com les crispetes, cap és igual a una altra, són úniques i irrepetibles. N’hi ha de moltes formes. Existeixen els bunyols guapos, que són més aviat rodons, amb el cutis fi i una figura estilitzada; també hi ha els bunyols atractius, són els que tenen una imperfecció que els fa tant o més suculents que els bunyols guapos; després hi ha els bunyols metrosexuals, que per voler arribar al punt perfecte acaben socarrats; finalment hi ha els bunyols lletjos, aquells que per mala sort tenen formes estranyes o se’ls escapa el farciment per algun dels costats, aquests bunyols han de fer l’esforç de caure simpàtics o resar per tindre la forma d’un Sant (a les avies de Nules els encanta). Dels bunyols normalets no en parlaré, perquè són la majoria i tothom sap que són aquells que no tenen cap de les característiques ja esmentades.

Fascinada pel món dels dolços tradicionals, vaig voler fer algunes fotos abans d’allunyar-me de la paradeta. El xurrer m’explica que durant la berbena de Sant Vicenç els “quintos” en regalen als balladors que aguanten fins a la mitjanit i, tot encuriosit, em pregunta què hi trobo d’interessant en els bunyols que tant me’ls miro i en faig fotos. Com que li agrada la resposta, decideix regalar-me’n un, farcit de figa i dels guapos. Un bon partit!

Els anys no perdonen

2008-03-26T18:30:00.002+01:00

La crònica desesperada

2008-03-12T16:17:00.001+01:00

Al local d’IC-V a Tarragona es va acabar la Coca-cola en poca estona. Anava bastant buscada entre el presents, que van prescindir de l’excedent de cervesa que flotava entre els glaçons. La festa no tenia massa invitats, potser unes vint o vint-i-cinc persones. A diferència de la majoria de formacions, la sala no estava plena de banderes onejant, ni de militants menjant-se les ungles nerviosament. Tampoc hi havia polítics amb corbata. Hi havia Lluís Balart, que fa quatre anys estava en el mateix lloc que Lluís Sunyer, i que va veure en les darreres municipals com perdien els dos regidors que IC-V tenia a Tarragona. Hi havia també els militants d’Esquerra Unida, intentant fer bromes que no tenien gràcia, una monja comunista, alguns sindicalistes i els militants habituals del partit. Amb ells seien callats dos periodistes de la televisió i un que no podia parar de parlar.

Lluís Sunyer no esperava cap miracle diví. Si fins ara no havien aconseguit mai un diputat, sabien que encara menys ho farien en aquestes eleccions. Es queixaven de la bipolarització de la política espanyola y feien broma de “la niña” de Rajoy y del “Chiki-chiki”. No era un ambient electoral. Entre les pizzes i les olivetes allò semblava més una reunió d’amics mirant el futbol que els responsables d’un partit polític seguint els gràfics de la Mònica Terribes. Estaven tranquils, qui no té res, no té res a perdre. L’única preocupació era que la demarcació de Barcelona perdés el segon diputat que s’havia aconseguit en les passades eleccions. Un noi ros amb ulleres i camisa a quadres portava una calculadora en mà, mentre el secretari li anava actualitzant les dades ell calculava si “mantindrien” o no. Amb el cap feia que no tota l’estona, mentre veia que els vots de CiU i del PP anaven pujant segons avançava el recompte. Em va explicar com ho feia, però el meu cap de lletres no ho va entendre.

Van esperar a tancar la paradeta fins que Joan Herrera fes la valoració des de Barcelona. Això va ser força tard, volien ser cautelosos fins que el segon diputat deixés de ballar. I Herrera va parlar, amb la felicitat de ser un dels partits petits que no havia guanyat ni perdut res. Capritxos del destí, mentre uns reien i aixecaven les mans, les informacions confirmaven que l’escó ballarí era per als convergents. A Tarragona es van resignar, com d’habitud, sabent que això acabaria passant.

Les invasions bàrbares a Punt6ràdio

2008-02-27T14:07:00.003+01:00

A través del blocaire constantinenc que ha parlat d'aquest blog, avui entrevisten a Juditsenseh a la ràdio reusenca Punt6. Podeu escoltar-ho en línia o per 99.8 de la FM a partir de les 17:00.

Post debat electoral

2008-02-27T00:05:00.002+01:00

Si cap govern d’Espanya havia parlat abans amb una banda terrorista, com va sentenciar ahir Mariano Rajoy en el polèmic cara a cara preelectoral, no hi ha dubte que la manca de diàleg és el que ens ha condemnat a més de 50 anys de violència d’ETA. Malauradament pel senyor Rajoy, qualsevol procés de pau ve condicionat per la negociació. Si l’ús de la repressió per part del règim franquista va empènyer la formació d’ETA, l’ús de la violència estatal com a única via per eradicar la taca del terrorisme a Espanya no portarà a una solució del conflicte, sinó que l’alimentarà.

Els conflictes territorials no s’han solucionat mai per la força. Ni l’IRA va aconseguir que Irlanda del Nord deixés de ser part del Regne Unit, ni Txetxènia s’ha independitzat de Rússia. Tampoc el Partit Comunista Kurd ha arribat a cap millora després d’anys de lluita armada i cap dels estats afectats ha eliminat la violència mitjançant més violència. Ara que som a l’esprint final abans de les eleccions generals, els partits critiquen o defensen el que ha estat una política antiterrorista nefasta. Sigui perquè es trobava debilitada o perquè el moment polític actual era el més adient, ETA va donar una oportunitat a les autoritats que no podia desaprofitar-se. Era el moment per parlar, i per a que totes les forces polítiques actuessin conjuntament per pactar una entesa entre les condicions de la banda terrorista i les concessions que el govern espanyol estès disposat a cedir. Però el procés de pau ha estat un fracàs, una decepció envoltada de lluites polítiques, d’acusacions i amenaces sense raó i de por a perdre el poder. El PP, que sabia que la fi d’ETA significaria un altre govern socialista, ha evitat amb agressivitat i violència verbal qualsevol possibilitat de diàleg. Mentre que el PSOE, atemorit per la reacció de part dels seus votants no ha sabut actuar amb solidesa i convicció.

La culpa no és sol dels uns o dels altres, ni tampoc de la societat espanyola en general. L’error de tot és Espanya, aquella idea inventada d’unitat que mai ha existit i per la qual els nacionalismes han lluitat a favor i en contra. L’error també és de tots, per deixar que alguns juguin amb la seguretat de la ciutadania pels seus beneficis polítics, per no creure prou en les paraules i per creure massa en la força, sigui de la legítima o de la il·legítima.

No he nascut per funcionària

2008-01-17T21:57:00.000+01:00

El veig com jeu, sobre el llit mirant-me amb aquells ulls blaus intensos, i passa el dia gatejant d'habitació en habitació, de sofà en sofà, afilant-se les ungles amb el meu llit, netejant-se. No em fa enveja. Ell passa les hores del matí, jo últimament també. No gatejo però miro una pantalla universal sense destí. Avorriment i arxius. Arxius i e-mails. Les coses que he après i que em serviran. Les hores en què poca cosa més aprendré. Tot te el seu temps, la tardor ha passat i sembla que amb ella han passat els dies administratius. Això no és cosa meva, jo no he nascut per una oficina tancada. No confirmo l'afirmació que parla malament dels funcionaris, ni tan sols hi penso. Allí hi ha molta feina, però poca més per mi.

Ho feia per diners, sí. Ho admeto.

Aglae i les taronges

2008-01-14T00:27:00.000+01:00

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.

Els fruits saborosos, Josep Carner

El que fa la desesperació dels exàmens...

2008-01-08T22:02:00.001+01:00

Entre treballs i exàmens.

2008-01-05T18:53:00.000+01:00

En els darrers anys, parlaments de països europeus de polítiques socialdemocràtiques han patit canvis de govern cap al conservadorisme i/o al neoliberalisme. Ha sigut la contesta de les seves poblacions a la preocupació que suposa l’increment de l’atur, l’envelliment de la població i la immigració. Països com Alemanya, un dels estats que més fons inverteix en la Unió Europea per al desenvolupament dels seus veïns, va elegir la conservadora Angela Merkel o com Finlàndia que, després de molts d’anys de govern socialista, va patir el canvi cap al Partit Conservador Finlandès.

Els habitants europeus, que han viscut les èpoques d’eufòria i les crisis de l’estat del benestar, veuen ara com el seu sistema es veu obsolet davant del nou context econòmic mundial i elegeixen governs alternatius amb l’objectiu de trobar una solució al problema. El fracassat projecte de Constitució Europea ja ho dictava, Europa camina cap al model dels Estats Units, com ho va fer ja el Regne Unit, per poder ser una potència mundial competitiva en el món de la globalització. Però si els ciutadans van votar “NO” en el referèndum, és perquè tampoc se senten còmodes en la idea de perdre la identitat d’Europa com el lloc de la qualitat de vida i del benestar. Però com pot renunciar la UE a ser una gran potència competitiva si això provocaria el col·lapse de l’estat del benestar? I com abocar-se al sistema capitalista si això l’abocaria a allò que els europeus temen?

Una política econòmica més proteccionista amb aranzels aplicables als productes extracomunitaris seria una ajuda? Hem d’aplaçar l’edat de jubilació als 70? Hem de desregular les serveis públics? Personalment, no compto amb una resposta adient a les reflexions que em faig. Ni tampoc sembla que la tinguin aquells que es dediquen a solucionar els problemes econòmics. Mentre que es fa evident que a molts països d’Europa els rics cada dia són més rics i els pobres cada dia més pobres i la classe mitja desapareix entre deslocalitzacions, inflació descontrolada, sous estancats i grans conferències sobre el futur del sistema econòmic.

Imatges d'hivern

2007-12-31T14:40:00.000+01:00

L'hivern és aquí. Paisatges gebrats.

The birds. Hitchcock arriba a Móra d'Ebre.

Ja hi som

2007-12-23T01:06:00.000+01:00

Acceptem-ho nois, el 2007 s'acaba. I això implica l'arribara imminent dels Nadals, que aquest any sembla que hagin aterrat sense avisar. Sembla que no he reconegut les llums, que diuen brillen des de fa tres setmanes, ni les figuretes del Pessebre, ni els pins decorats, ni tan sols els nens que venen postals de l'UNICEF. No m'he adonat de res, capficada entre presentacions flash, recerques comunicatives i matins entre arxius, màsters i e-mails. Ara ja no hi ha res a fer, després d'un dia intens de compres compulsives, reposen en les meves espatlles el conjunt de compres que havia d'haver fet paulativament.

Que el 2007 s'acabi, implica també que el 2008 comença i que em faré alguna d'aquelles promeses d'any nou que no compliré o que compliré a mitges. Arribaran també noves experiències que deixaran enrere les de l'any que ja hem viscut. Suomi passarà a ser el lloc on vaig viure mig 2006 i mig 2007. Lapònia passarà a ser un dels llocs on no podia morir sense anar, Moscou i Sant Petersburg a la llista de ciutats visitades i la tornada a casa serà aquell significant viatge en cotxe a través de tota Europa.

El 2007 deixa solera, de manera més agradable de la que ho va fer el 2005 i més viscuda de la que ho va fer el 2006. Hem crescut i madurat, patit i gaudit de les coses més simples i les més complicades. Nois, comencem a ser adults i a assumir responsabilitats que mai havíem tingut. Jo us demano que ho celebrem i gaudim del que ens envolta que, al cap i a la fi, és pel que estem tots aquí.

Bones festes i feliç any nou!

Homenatge a Amélie

2007-12-12T18:53:00.000+01:00

Tabula rasa! Ha arribat l'Amélie de cabells arrissats. Preparats per a que us canvii la vida? :-)

Báilame el agua

2007-11-28T20:51:00.002+01:00

Báilame el agua.
Úntame de amor y otras fragancias de su jardín secreto.
Riégame de especias que dejen mi vida impregnada de tu olor.
Sácame de quicio.
Llévame a pasear atado con una correa que apriete demasiado.
Hazme sufrir.
Aviva las ascuas.
Ponme a secar como un trapo mojado.
No desates las cuerdas hasta que sea tarde.
Sírveme un vaso de agua ardiente y bendita que me queme por dentro, que no sea tuya ni mía, que sea de todos.
Líbrame de mi estigma.
Llámame tonto.
Sacrifica tu aureola.
Perdóname.
Olvida todo lo que haya podido decir hasta ahora.
No me arrastres.
No me asustes.
Vete lejos.
Pero no sueltes mi mano.
Empecemos de nuevo.
Sangra mi labio con sanguijuelas de colores.
Fuma un cigarro para mí.
Traga el humo.
Arréglalo y que no vuelva a estropearse.
Échalo fuera.
Crúzate conmigo en una autopista a cien por hora.
Sueña retorcido.
Sueña feliz, que yo me encargaré de tus enemigos.
Dame la llave de tus oídos.
Toca mis ojos abiertos.
Nota la textura del calor.
Hasta reventar.
Sé yo mismo y no te arrepentirás.
¿Por cuánto te vendes? Regálame a tus ídolos.
Yo te enviaré a los míos.
Píllate los dedos.
Los lameré hasta que no sepan a miel.
Hasta que no dejen de ser miel.
Sal, niega todo y después vuelve.
Te invito a un café.
Caliente claro.
Y sin azucar. Sin aliento.

Avui he trobat aquest poema escrit en la tapa d'una antiga carpeta. La cal·ligrafia era inqüestionable. Els records també.

El perro del hortelano

2007-11-27T13:51:00.000+01:00

TEODORO:
Mira lo que haces y dices,
que en palacio los tapices
han hablado algunas veces.
¿De qué piensas que nació
hacer figuras en ellos?
De avisar que detrás dellos
siempre algún vivo escuchó.
Si un mudo, viendo matar
a un rey, su padre, dio voces,
figuras que no conoces
pintadas sabrán hablar.

MARCELA:
¿Has leído mi papel?

TEODORO:
Sin leerle le he rasgado;
que estoy tan escarmentado
que rasgué mi amor con él.

Acto II

2007-11-21T15:45:00.000+01:00

Summertime Cowboy

2007-11-04T14:50:00.001+01:00

Fa 50 anys el Sputnik entrava en òrbita. Ara aquest nom és més de l¡orbita musical que de l'espacial. Jo dedico aquesta cançó al Sputnik i també a Suomi.

Berlín, Madrid i l'octubre

2007-10-24T22:27:00.000+02:00

L'octubre m'agrada no més que el novembre. Les fulles dels arbres comencen a caure, al meu gat li deixa de caure el pèl, la roba de l'armari, els vols a preus irrisoris. Els vols a preus irrisoris que et porten a Berlín, a anar de compres en un mercat de segona mà, a passejar-te per una ciutat amb una bici per micos i gaudir de les bones amistats.

És clar que el novembre ha sigut un punt clau en cada any que ha passat, perquè jo hi vaig néixer, perquè algú important va marxar, perquè els he passat nevats o calorós o perquè simplement són la porta del fred que tant m'agrada.

L'octubre però m'ha portat també a Madrid, la vella capital d'un Imperi al qual tinc dubtosa simpatia. A Madrid les canyes venen acompanyades de tapes, anar a fer una cervesa significar sopar, els carrers són una mica massa monumentals i La Latina es converteix amb el meu barri preferit. Madrid té dos cares, la capital i la que vaig veure diumenge, més destinguda, amb els joves a la última aprofitant cada racó de sol.

Ara però, espero el Novembre amb tranquilitat. Qui sap el que ens espera.

BERLIN

MADRID

Una tarde de diumenge

2007-09-19T16:35:00.002+02:00

Quiso Dios, con su poder
fundir cuatro rayitos de sol
y hacer con ellos una mujer.

Y al cumplir su voluntad
en un jardín de España nací
como la flor en el rosal.

Tierra gloriosa de mi querer
tierra bendita de perfume y pasión
España en toda flor a tus pies
suspira un corazón.

Ay de mi pena mortal
porqué me alejo España de ti
porqué me arrancan de mi rosal.

Les nines

2007-09-13T18:24:00.000+02:00

Tot va començar aquí, o de fet molt més aviat, i encara dura.

Del "com ha anat?" al "com va l'estiu?"

2007-08-14T01:33:00.001+02:00

Entre les poques coses que un espera al tornar a casa després d'un any a les nòrdiques Finlàndies és tornar a veure a alguns companys d'aventura tan aviat. I encara menys, la grata visita d'amics d'aventures anteriors. Si el Canada pot arribar a middle-of-nowhere-Mórad'Ebre o, el que ve a significar, despertar-me a les 11 del matí després d'una festa nupcial (no meua) per anar a l'estació, també Alemanya i Bèlgica arriben fàcilment a Tarragona. I per completar-ho, aquelles alegries de la vida porten a casa dos italians venecians que venen de terres nipones. Les vacances, que semblava que havien de ser una mica avorrides després de la festa de l'Erasmus, s'han convertit en records recuperats, amistats enfortides, en visites a les Astúries en un cotxe tri-nacional i retrobaments estrangers a la pròpia terra. Per si fos poc, veure al mestre Woody Allen en mig de tot el viatge. Un estiu cansat però francament encantador.

Les fotos són fetes per l'Anna o la meua fotògrafa preferida.

Tornem a ser a casa

2007-07-20T01:14:00.000+02:00

Després de varies hores sentada al sofà melancòlicament acariciant el gat, he intentat esciure sobre la tornada a casa i les reflexions d'un any a l'exili. He arribat a la conclusió que acabo de baixar d'una muntanya russa que ha durat un any. Hem pregunto perquè tanta metafora quan veig el Dragon Khan des de la meua finestra. En fi, la millor opció és descansar i anar a dormir. Demà serà un altre dia.

2007-07-20T00:40:00.000+02:00

Una muntanya russa. Això és el que ha representat viure un any a l'exili estudiantil. Ara farà un any

Golden brown

2007-07-01T12:26:00.000+02:00

Perquè sóc a Oulu amb la família. Perquè avui m'he aixecat amb mal humor i tot el peu esquerre possible. Perquè no hem pogut llogar bicicletes. Perquè fa sol. He decidit escoltar una cançó que em porta bons records, que m'alegra, que em van fer descobrir ara farà una mica més d'un any en aquell local tarragoní tan Groove. Per tot això la vull compartir.

Provinssi rock, sense paraules

2007-06-18T22:51:00.000+02:00

Let's rock and rock, men!

El tancament d'un cercle

2007-06-11T12:36:00.000+02:00

Maig va acabar força trist, uns dies grisos i plujosos i les mil despedides que s'acumulaven dia rere dia, els amics que marxen i la sensació què el final arriba. Juny es va presentar amb un canvi sobtat de temperatura, amb la calor de l'estiu, amb el sol i els llacs plens de vida i de gent. Va vindre l'Anna i vam disfrutar de les platges i del sol. Vam anar a Viikinsaari i vam fer totes aquelles coses que feia l'agost passat en arribar a Finlàndia. El cercle, l'any a Suomi es tanca.

Però amb un final feliç:

1. Aquest cap de setmana un festival de rock-pop a Seinäjoki

2. Viatge a Mikkeli, un poble d'una amiga a la zona dels llacs (Est de Finlàndia).
3. La vespre de Juhannus (Sant Joan Finlandés) cap a Jyväskylä, on m'hi espera un bon amic de Catalunya i molta música i festa.
4. Arriba la familia i emprenen un viatge per Finlandia. Visitem:
- Turku, Sanatori de Paimio
- Rauma, Uusikaupunki
- Oulu
- Parc Nacional de Pyhä-Luosto a Lapònia
- Jyväskylä, Säynätsalo
- Helsinki

5. Marxa la mitat de la família i mare i filla i potser amiga finlandesa tornen cap a casa amb cotxe:
- Ferri de Turku a Stockholm.
- Carretera i nit a Copenhagen.
- Camí i nit a Bremen o Colònia, encara per decidir.
- Una mica més i arribem a L'Etang-la-Ville, Paris, on jo vaig treballar com aupair. Visitem els amics 3 dies.
- Sortida de Paris i arribada a Catalunya, a kotona, casa.

A Claudia

2007-05-30T03:20:00.000+02:00

Conocí a Claudia poco después de llegar a Finlandia. Llevaba melena larga y flequillo, pelo teñido de rubio cerveza y diadema en cabeza. Tenía cejas oscuras y piel dorada del verano español. Era además tímida y se sentaba en mi cocina callada, asintiendo a mis monólogos y midiendo sus palabras. Pronto cambió y se desmarchó y perdió vergüenza cualquiera. A veces, cuando habla de su timidez y nadie la cree me pregunta en público y a voces “Judit! A que yo al principio era muy tímida!”, yo asiento y ella sonríe con satisfacción.

Claudia volvió por primera vez a España en septiembre y regresó con el pelo más corto, por debajo de la oreja, y de color marrón tirando a caoba, aunque ella no lo admita. Así es como la conocieron la mayoría de la gente. Más tarde se cambió el color a negro-oscuro-casi-noche y para luchar contra la palidez, la que todos teníamos al cabo de unos meses, visitó algunas veces el sol artificial presumiendo después, en múltiples ocasiones, del color de su piel.

Tiene algunos rasgos que la hacen muy española: ojos bien marrones y pestañas cortas y rizadas escondidas detrás de unas gafas; cuerpo de mujer mediterránea; volumen de voz considerable, y salero inacabable. Viste estilosamente, de gusto controvertido según algunas mentes aburridas de la vieja Castilla, y siempre siguiendo las pautas poperas y sesenteras. Le encanta la ropa y los complementos, es de gusto caro reprimido, y no puede resistir los lunares o las rayas. Le cuesta decidir el vestuario de cada fiesta pero siempre consigue estar original, única, preciosa.

Amante de la fiesta, vivió de noche en el oscuro invierno finlandés y de día en primavera, cuando las horas de luz se hacen interminables. Arrasó en bares i clubes, pidiendo música o cervezas. Conoció borrachos fineses y habló con ellos, a algunos tuvo que quitárselos de encima y a otros los pasmamos entre las dos. Fue reina de Ruma, donde pasamos tantas horas nocturnas inolvidables, donde vimos tantos guapos y tantos raros. También fue los miércoles de Bebop, donde las cervezas eran tan baratas y las resacas tan caras y largas, donde pasaron enfados, abrazos, celos, amores y rumores.

Claudia es liante en la calle, en autobuses, en restaurantes o supermercados. Está atenta a las historias de los otros pero poco habladora de las suyas. Claudia no sabe usar el hulla-hop. Cuando pienso en Claudia pienso en la amiga, la vecina, la asturiana, la compañera de comidas, fiestas, borracheras, humos prohibidos y resacas. Pienso en películas de sesión golfa, en pajarracos estridentes, en palomitas, en chocolate, en palomitas con chocolate, en caídas, en tonterías, en carcajadas, en Rússia y en Laponia. Pienso en quien me llevó por el mal camino, en mi mejor influencia, en quien me cuidó cuando enferma, en quien me obligaba a ir a Bebop, en quien hizo de Finlandia una fiesta, una aventura y un gran tiempo a recordar.

("Por todo eso y por más, pa ti!")

Llocs de Tampere. Bebop!!!

2007-05-21T09:11:00.000+02:00

Hi ha un lloc de Tampere que atrau cada dimecres a la nit la major part dels estudiants Erasmus de Tampere, Bebop. Bebop es troba a l'edifici de Finlayson, la més antiga de les fàbriques de totxana roja que caracteritzen l'història industrial de Tampere i ara convertida en una zona de lleure. Cal baixar unes escales per arribar-hi, que es converteixen en infern quan a les 3:30 del matí cal pujar-les de tornada amb les incomptables cerveses de 50 cèntims que ens embriaguen a tots. I sí, que tots els estudiants Erasmus de Tampere surtin cada dimecres a un lloc de gust qüestionable té una bàsica raó, els preus irrisoris. Cal dir també que la cervesa i la sidra que s'oferten a tal mòdic preu són de la més baixa i fastigosa qualitat i que experimentar-ne una ressaca pot ser molt perillós per la pròpia salut, la dels altres o les instalacions en les quals vius.

Bebop però, no només es caracteritza per un assortiment alcohòlic a baix preu, sinó que té algunes qualitats que el fan el lloc més estrany, cutre i curiós de la nit tamperenca. Bebop té la decoració més hortera, exagerada, barroca-quasi-rococó que he vist en la vida. Només entrar, una filera de plomalls de color rosa que pengen del sortre dirigeixen la mirada a una ballarina que es passa la nit grontxant-se contínuament. Però és que el sostre és el més decorat que existeix en el planeta. Té naus espacials, un astronauta, la Merilin Monroe, maniquís, artefactes indescriptibles i, com no ha de faltar, sostenidors. Bebop té també un assortiment de sofàs que no tenen desperdici, entre els quals es troba una sabata de tacó amb estampat de lleopard i el capot de mil cotxes.

És clar que no es pot parlar sobre Bebop i deixar de mencionar la música. La banda sonora d'aquest lloc té molt a veure amb les colònies d'estiu de l'adolescència o amb les ultimes hores d'un ball de festa major o, encara diria més, un mescla entre Radio Nostàlgia o RadioTaxi i olé. Algunes cançons ens encanten, com ara la del suec aquell que busca a l'Anna, i d'altres ens cansen, como les ràfegues de cançons de rajola que et forcen a ballar amb algú, avorrir-te o emborratxar-te més. I després hi ha aquella veu de Gran Hermano entre tema i tema, que acaba metalitzant-se al final i sense la qual no podriem entendre Bebop.

Després hi ha totes aquestes normes estrictes que no entén ningú. La primera és que només es pot demanar una cervesa per persona i t'has d'haver acabat l'altra fins al final abans de demanar la següent, ja pot estar calenta i fastigosa que no te'n vendran més si et veuen. Fins i tot recordo haver hagut d'aixecar les mans per ensenyar que no n'amagava cap. L'altra cosa estranya és l'afició per fer fora la gent a la mínima de canvi. Sigui per robar un got, per entrar un moment al bany del sexe contrari, per anar una mica massa borratxo, per fumar on no toca...

Malgrat tot, Bebop té coses bones: uns rellotges que et diuen no solament l'hora de Tampere sinó que també la de Tokyo i Nova York; uns gots de color fosforescent per a que no els puguis perdre mai i així els acabis fins al final; una col·lecció de personatges dignes de pel·lícula, i sobretot la millor gent de Tampere.

Els homes fan bones mascotes

2007-05-11T14:44:00.000+02:00

Sigui per venjança o per la gràcia que m'ha fet, no he pogut evitar penjar això. Un secret, no sóc tant dolenta ;-) I com a premi In the morning de The Coral:

Llocs de Tampere. Ruma.

2007-05-07T12:10:00.000+02:00

Ruma, del finés ruma, significa literal i etimològicament lleig. Sinònim apropiat per mi com festa, ebrietat i música, és un bar/club/discotèca que s'identifica per una llengua rollingstonera amb piercing. Tampere, ciutat històricament rockera, està habitada per més de 150 grups de música entre una audiència de 180.000 persones que els escolten. L'estiu ho demostra, la sang s'altera, i en els portals de Hämeenkatu els músics toquen la guitarra durant les nits, aprofitant les temperatures sobre zero.

Ruma, però, és un bar força gran, força nou, força lluminós. De la història no en sé massa: que no té l'edat d'un any; que sembla haver nascut com alternativa a Doris, l'antiga piscina d'un hotel convertida en el club de rock més famós de Tampere; i que vol agafar prestigi gràcies a les llargues cues al fred de l'hivern. Ruma està decorat una mica quitsch, una mica cool, una mica musical, amb diferents elements que diferencien tres espais.

El primer espai es troba entrant, deixant el penjarobes a la dreta i unes escales de cara. És un passatge entaulat que porta a la nostra barra i que des de fa una setmana és víctima de la llei antitabac i s'ha convertit en una sala concurrida de ximeneies. La cororen un exèrcit de bombetes penjades de forma desigual i que, desprevingudament, pugen i baixen de tensió. La nostra barra, presidida per un cambrer que sempre va amb gorra, dóna porta a les escales. Baixant-les s'arriva als serveis, les portes del qual són de nevera, de resistent obertura i pes considerable. Dels tres serveis que hi ha un és més gran que els altres i disposa de dos waters, un al costat de l'altre, per a que el bany no sigui un obstacle per a les converses femenines.

Tornant cap amunt per les escales i deixant dos maniquís negres a l'esquerra hi ha el segon espai. Hi ha dos coses que hi criden l'atenció. La primera és una taula estreta i allargada folrada de monedes, bitllets i postals de tot el món on algun cop el colze no s'aguantava sobre la taula. L'altra és una col·lecció de sostenidors de talles diverses i colors estridents que acompanyen les cambreres de la barra del segon pis. La pista de ball, per altra banda, és fosca i envoltada per aquelles llums de Nadal en forma de tub que ara s'han ficat tant de moda. Recobreixen la sala i la il·luminen de verd i roig i acompanyen la música que en general tant ens agrada.

Ruma i el rock, Ruma i el pop, Ruma i Hengailaan, Ruma i tota la música finesa. Ruma és físicament descriptible, ambientalment interessant, músicalment quasi perfecte i vivencialment inacabable. Si les hores de cua a -20 graus de temperatura han valgut la pena, les experiències viscudes són inesborrables i quedarà en el millor lloc de la memòria.

Somni d'un dinar d'estiu

2007-05-03T20:15:00.000+02:00

Avui he somiat que anava al mercat i trobava una varietat immensa de verdures. Fresques, verdes, roges, madures. En arribar a casa feia un gaspatxo i sentia el gust de l'estiu en cada cullerada. Sol era un somni.

Sant Jordi i el Cercle Polar

2007-04-23T21:19:00.000+02:00

Era un dia normal, força gris, i m'he adormit. M'he arrossegat per la universitat amb el cansament de la pluja i un cap de setmana dur. De sobte, entre els e-mails que se'm presenten a la pantalla hi ha una data perculiar. Ostres! Avui és Sant Jordi. Miro al voltant i no hi cap llibre, tampoc cap rosa vermella. Surto al carrer i vaig a Keskustori. On són les paradetes? i els llibres? i les roses amb l'espiga? No hi trobo una Rambla plena de gent, cap conegut, ni els estants plens de llibres, ni els autors signant. No hi ha roses vermelles a Tampere, ni princeses. I he recordat els 21 Sant Jordis passats i descovert que cadascun té una història i que de cadascun en recordo alguna cosa especial.

M'ha agafat la nostàlgia i l'enyorança i he pensat en tothom. En els amics de la Ribera, en la família, en els amics de Tarragona i en el papa, que sempre ens regalava una rosa. Hi he pensat en què faria en aquell moment cadascú i m'he sentit a casa, entre llibres i roses i mirant els castells de la tarde.

Feliç Sant Jordi a tots sigueu on sigueu!
(la foto no té res a veure, però entrar i sortir del cercle polar mereixia una foto i la volia compartir)

Neu primavera. Napapiiri.

2007-04-13T10:03:00.000+02:00

Dissabte de Pasqua dormint l'alcohol del dia anterior. Em truquen. Despertat! Anem a Lapònia! Reservem caseta i comprem els bitllets de tren, ens espera una llarga nit, 10 hores de rails finlandesos en direcció Cercle Polar. Arribem a Rovaniemi i lloguem un cotxe amb claus a les rodes.
Korvala és una conjunt de casetes davant d'un llac que regeix una família. Aprofitem el temps i agafem els esquís de fons abans de fer un safari amb renos. Després dormim, massa...
Hem esquiat, vist al Pare Noël i intentat veure la Aurora Boreal, en això hem fallat, què hi farem.

Rússia. Part II

2007-03-18T20:53:00.000+01:00

Paradoxes de la història. Benvingut capitalisme.

Good morning party animals! (Mikko, el nostre guia)

Altres fotos que em dona la gana penjar

Rússia. Part I

2007-03-18T19:39:00.000+01:00

Moskou

La Plaça Roja. El Kremlin. El mausoleu de Lenin. Entrem en un laberint on mil ulls ens controlen. Cap gest està permés, cap moviment desafiant, cap paraula. No aturar-se, no expresar. Entra, observa i nota com Lenin va viure, és viu i sempre viurà. Amb la cara maquillada i aspecte de plàstic, Lenin està aïllat dels canvis al seu voltant.

El metro de Moscow

Sant Petersburg

La joia del Baltic. Els palaus. Els Rumanov. Les revolucions. Sant Petersburg recull, amb només 300 anys de vida, la història d'una capital, una riquesa cultural inimaginable i una uniformitat que la fa indestructible al pas del temps.

El metro de St Petersburg està a 70 metres sota terra

De Tarragona a Rússia. Bienvenidos camaradas.

2007-03-09T10:58:00.000+01:00

Migdia i encara he de fer un treball i la maleta. Encara no habituada a la neu que es desfà per tot arreu a Tampere, després d'uns dies d'estiu a Tarragona. Marxem a Russia i amb això compleixo un deure que m'havia posat i el somni d'algú que ja no hi és. Hi vaig jo per ell. Camarades, Russia ens espera!

Vida a - 25

2007-02-21T17:31:00.000+01:00

Qui diu que dins de la nevera fa fred?

Pestanyes blanques i gelades, rinxols canosos. Respira a fons i cremat la gola. El nas roig i i la pell dels llavis que cau a tires. I sangra a vegades. Guants inservibles, dits dels peus congelats. Els mullo amb aigua calenta. Cremeeeeeeeen! Cuixes gelades. Sí, i també grosses.

Ostres! m'he oblidat les begudes al balcó! tant hi fa, ja estan congelades...

Napapiirin rakastavaiset

2007-02-16T00:49:00.000+01:00

Dijous a la nit torno a veure, després de dos anys, Los amantes del círculo polar. El context és diferent, la companyia també, la localització semblant a la del film. Kiitos Claudia, elokuvan katsominen oli kivaa!!!

Apologia a Bowie, Young i Driscoll

2007-02-13T19:02:00.000+01:00

I bless you madly, sadly as I tie my shoes
I love you badly, just in time, at times, I guess
Because of you I need to rest
Because it's you that sets the test

So much has gone and little is new
And as the sparrow sings
Dawn chorus for
Someone else to hear
The Thinker sits alone growing older
And so bitter

    "I gave Them life
     I gave Them all
     They drained my very soul...dry
     I crushed my heart to ease Their pains
     No thought for me remains there
     Nothing can They spare
     What of me?
     Who praised Their efforts to be free?
     Words of strength and care and sympathy
     I opened doors that would have blocked Their way
     I braved Their cause to guide, for little pay
     I ravaged at my finance just for Those
     Those whose claims were steeped in peace, tranquility
     Those who said a new world, new ways ever free
     Those whose promises stretched in hope and grace for me"

I bless you madly, sadly as I tie my shoes
I love you badly, just in time, at times, I guess
Because of you I need to rest, oh yes
Because it's you that sets the test

So much has gone and little is new
And as the sunrise stream
Flickers on me,
My friends talk
Of glory, untold dream, where all is God and God is just a word

Cygnet Committe by David Bowie

A Helsinki, després de la burocràcia i un passeig de matí, trobo 3 cantons musicals. Diverses botigues de discos. No puc resistir entrar-hi, ni tampoc sortir sense res. D'entre tots els discos que em tempten en compro dos. Torno a Tampere amb el neguit d'escoltar-los. Els escolto sense poder anar a dormir i després dormo amb la satisfacció de l'esforç ben investit, del descobriment i de la sort que em va portar al bon lloc. Un dia més tard i de manera il·legal aconsegueixo Streetnoise i agraeixo la recomanació, no puc anar a dormir fins acabar-lo d'escoltar.

Des de fa unes setmanes em fan companyia i em netegen el cap. I mentre els escolto el dia va allargant-se sorprenentment, l'hivern finlandès brilla i em faig una truita de carxofes que, malgrat la bona intenció, no és tan bona com la de la iaia. Això sí, l'aigua triplica el seu no-sabor després de menjar-la...

Aventures en la neu. El trineu.

2007-01-28T10:06:00.000+01:00

I com que la neu ha tornat, vam decidir utilitzar el trineu del meu aniversari. Amb això, les noves tecnologies ens van permetre capturar els moments divertits.

Aquí la Claudia baixant amb el trineu i quasi emportant-se'm pel davant.

I aquí jo baixant, no calen explicacions...

Helsinki. Embaixades i burocràcia.

2007-01-20T17:20:00.000+01:00

Definitivament la temperatura ha canviat. I amb això em refereixo a que fer cua davant de la discoteca no és la manera més agradable de passar la nit. Una cosa a agraïr és que la neu va tornar i amb les temperatures previstes no es desfarà ni amb el sol. El dia també s'allarga i sorpren despertar-se al migdia amb la llum del sol.

Les fotos són l'Helsinki amb vistes al mar Bàltic. Sí, a Helsinki no hi a neu, però jo sóc a Tampere.

Tornem

2007-01-10T20:25:00.000+01:00

De tornada a Finlàndia, havent deixat algunes curiositats per satisfer, malgrat haver estat a prop. Massa orgull per preguntar. En fi, què s'hi ha de fer, hi ha moltes més curiositats a doscobrir a Suomi.

Desembre calorós...

2006-12-18T10:29:00.000+01:00

Minä haluan lunta!!!

2006-11-25T18:35:00.000+01:00

La neu fa dies que ha marxat, i amb ella les injeccions d’energia i lluminositat que contrastaven la fatiga de la foscor. Què tenen d’excitants els carrers de Tampere ara? O els boscos que envolten el gueto de Lukonmäki? Les restes que queden, apilades a les vores dels pàrkings i les carreteres, són grises i lletges. Ja no calen les botes, ni la temperatura és sempre blava, ni cal vigilar el gel, ni es pot jugar amb la neu quan surts ebri de la festa nocturna. Perquè?!!! Jo vull que torni la neu!!

Més val tard que mai. Letònia. Algunes fotos

2006-11-21T09:45:00.000+01:00

Vacaciones en el mar. Love Boat. Stockholm

2006-11-14T13:45:00.000+01:00

La pregunta és: què fan 250 Erasmus en un vaixell anomenat Love Boat, que fa la ruta Helsinki-Stockholm i que és conegut no tan sols per ser el vaixell de l'amor, sinó també per ser el vaixell de l'alcoholisme? Aquesta és una d'aquelles preguntes que inclouen la resposta. Però el Love Boat és realment una experiència a viure... i intentar no repetir massa sovint.

Per altra banda, Stockholm és preciós. Però hi tornaré aviat.

Ja en van 21

2006-11-08T08:51:00.000+01:00

Només volia donar les gràcies a tots els que heu fet del meu aniversari lluny de casa, un dia perfecte. M'he sentit molt a prop.

Vida a Tampere. Cap. 2. Comença l'hivern

2006-11-02T00:37:00.000+01:00

10 del matí. Parada de Bus de Lukonmäki. 10:20. Para de busos de Lukonmäki. Ja no arribo a classe i decideixo fer una volta i unes quantes fotos. Torno a casa i recobró la sensació dels dits. Ara encara neva més. Falta una hora i mitja per la següent classe, millor marxar amb temps. 11:00 Espero a la parada. 11:30 El bus arriba, quin descanc. 11:33 El bus encalla en una costa al costat d' un altre bus encallat. Sortim del bus i caminem cap una altra parada. Es forma una cua. És graciós. 12:00 Ja no fa gràcia, fa fred. 12:10 Arriba l'altre bus. Puger. 12:15 Arribem a la universitat. Qui diu que Ulisses va tindre un camí difícil?

Visites de tardor

2006-10-20T09:44:00.000+02:00

Les visites sempre són agraïdes i més si venen de la Ribera.

Que bonic és tornar a casa

2006-10-12T18:59:00.000+02:00

Paradise Now

2006-10-12T00:59:00.000+02:00

Paradise Now has no mainstream actors, large amount of funding or large special effects. Neither was it shot in a safe location looking like the troubled Palestine. With the virtue of not falling into a documentary style and not looking for supporting any of the parts, this internationally awarded film is an intense, realistic analysis of the reasons that bring young Palestinians to kill themselves in terrorist attacks.

The film explains the story of Kahled and Said, two old friends that are voluntarily recruited for immolating themselves in Tel Aviv. After spending a last night with their respective families, and without being able to say goodbye to them, they tie the bombs to their bodies and bring them to the border with Israel. But things happen to be different than expected and the two young men get separated. Each of them will have to face their destiny and convictions.

Located in Nablus, a Palestinian city 60 km in the north of Jerusalem, the shooting had daily setbacks. Arguments with the Israeli Army, denied permissions and misunderstandings with some local groups that thought they where shooting a film against Palestine were some of the problems they had to deal with. But the last straw came when an Israeli missile crashed in a nearby car, six of the German crew member left and the whole team had to be moved to Nazared.

However, besides the problems that shooting in a conflicted area can bring and the controversies of treating the conflict itself, Paradise Now stands out because it succeeds in talking about the things that need to be talked about. After several ancient films, quite restricted to cult circles, the director Hany Abu-Assad has brought Palestinian cinema to the international panorama and showed again that the Seventh Art can also be a tool to show everyone the injustices, the absurdities and over all the uselessness of fanaticism.

Nyt on Syksy

2006-10-01T16:45:00.000+02:00

Ha arribat la tardor. Bé, de fet ja fa dies que és a Finlàndia. També plou i sembla que plourà durant uns dies. M'encanten els colors, em recorda la tardor de la Ribera i el Priorat. I les fulles per tot arrreu i aquella olor de fermentat que s'impregna en els carrers. Jo, minä rakastan syksytä!!!

I com costarà mudar-se al centre de la ciutat

2006-09-30T18:35:00.000+02:00

Evidentment, no som l'únic país amb el mateix problema...

Henna

2006-09-30T17:38:00.000+02:00

La meua mà, com us podeu imaginar és la més petita. I com també us podeu imaginar, el que al començament semblava un bonic tatuatge de Henna fosc, ara sembla una malaltia india de la pell. En fi, és la salsa de la vida, no?

Helsinki

2006-09-25T21:44:00.000+02:00

Després d'aquest cap de setmana a Helsinki hi ha diverses coses que he aprés. Una és que tindre amics a Finlàndia que vas conéixer al Japó és com una cadena que et recorda les experiències passades quan n'estàs vivint d'altres. Sobretot si el temps sembla no haver passat i l'amistat sembla més forta. L'altra és que Helsinki em sembla una ciutat genial, una capital no massa gran amb el que un necessita. Alcohòlica, sí, com la majoria de les ciutats de Finlàndia. I sorprenent, també, per totes les coses que pots arrivar a prendre del país. D'altra banda, m'he adonat també, per simple observació, que les relacions home-dona en aquest país són més lliures i destingudes i em pregunto si és cultural o bé és conseqüència directa del nostre petit endarreriment. M'agrada.

Els encants del cercle polar

2006-09-11T23:17:00.001+02:00

Més de 1000km en un cap de setmana. Cara el nord. Passem per Jyväskylä, després cap a Oulu, Kemi i girem direcció Rovaniemi. De camí, mentre no és fosc, només es veuen llacs, boscos i prats que s'alternen i configuren el paisatge més bonic i avorrit del món.Cau la llum i de sobte creuem el meridià. Estic al Cercle Polar, però per ara no noto res de diferent. D'alguna manera estic emocionada i d'altra decebuda, no hi ha ni sol de mitja nit, ni nit de tot el dia ni gent en trineu. Vaja, potser no és la millor època... Potser no som prou amunt, és clar, millor esperar.

De Rovaniemi ens dirigim a Kemijärvi, és un llac enorme, com molts a Finlàndia. Agafem, per obligació una carretera coneguda pel perill de rens. La Heidi condueix amb por, és fosc i plou. Penso que no m'agradaria enclafar a Rudolf (el millor ren del Pare Noël). No falta gaire per arribar, ja portem 10 hores de cotxe. Encara que no ho sembli, Finlàndia és una país molt gran i llarg...

Arribades a la caseta del llac, la família de la Heidi ens acull. Menjar sobre la taula i la sauna ben calenta. A partir d'aquí les coses comencen a ser més interessants. Pesquem al llac, passegem per la montanya i mengem makkara calentada al foc a l'estil pal. Em convencen per que torni a Lapònia al febrer, quan farà un fred que pela. Volen que escrigui un reportatge sobre el ralli polar, em sembla que m'hauré de començar a informar sobre el tema si no vull fer el ridícul. Quina feinada... algú m'ajuda?

Domus i modus vivendi

2006-09-06T08:46:00.000+02:00

Poques coses he dit del meu pis, a part que està al mig del bosc i que he d'agafar un bus que no funciona les nits entre setmana. Suposo que la distància és l'únic inconvenient, a part de la companyia (els que parleu amb mi sabeu de què parlo). El lloc és molt agradable i som força gent els que vivim aquí, així que és fàcil passejar-se entre els pisos dels amics sense cansar-se massa.

El pis és molt ampli per dos persones. Aquí us ensenyo fotos de la meua habitació i un video cutríssim. Perdoneu la música, no hi vaig pensar.

Vida a Tampere

2006-08-17T21:34:00.000+02:00

Són les 12 de la nit passades i finalment la cuina del meu pis està tranquila. Sobta. Després de les tres setmanes de curs de finés s'hi han cuit moltes coses, en el sentit literal de la paraula. Com a primer plat, la primera setmana, van haver-hi els preparatoris d'una barbacoa. De segon, una paella divida en diferentes olles i també diverses truites de patates. I també amanides i cuina internacional en general. Sobretot, però, molta gent i de molts llocs.

L'avantatge d'arribar un mes abans per aprendre un dels idiomes més difícils d'Europa ha sigut la possibilitat de compartir l'experiència amb un grup reduit d'estudiants d'intercanvi, conéixer la universitat i la ciutat i sobretot conéixer-nos entre nosaltres abans que es formin cèl·lules nacionals amb l'arribada massiva d'Erasmus.

Evidentment, després d'aquestes setmanes hem practicat la vida finesa en tots els aspectes. Visites a diverses saunes, remarcant sobretot la sauna més antiga de Finlàndia (Rajaportin Sauna), i moltes Sauna Party entre companys, també a la manera finesa, que vol dir a pèl. Beure s'ha convertit també es un fet cultural a descobrir, engollir 4 pintes de Lapin Kulta, Karhu o el que és pitjor, Kof, és una experiència indescriptible. Però també ha calgut passar un cap de setmana en una cabanya al llac i escoltar pop finés d'alta categoria per arribar a ser autèntics patriotes.

Les coses estant canviat però, la gent ha de marxar cap a altres ciutats, molts altres estudiants aterren a Tampere i nosaltres perdem l'autenticitat. Moltes veus alemanes, moltes franceses i també algunes veus de casa. Malgrat to, alguns ens resignem a allò conegut i ens limitem a observar i integrar-nos en la societat finesa. Si, ho intentem.

Judit a Suomi

2006-08-08T22:19:00.000+02:00

Viure in the middle of the forest, com diu l'Anne amb el seu peculiar accent francés, té les seues coses bones: el silenci de les nits, la possibilitat de passejar entre els boscos, disposar d'una pista d'esquí a 5 minuts de casa o d'una barbacoa per organitzar festes col·lectives. Una situació perfecta si no hagués de pedalejar durant 20 minuts per arribar a la uni, pagar un taxi cada vegada que volem sortir més tard de les 2:10am o disposar només d'un supermercat com a serveis pròxims. És clar que després de viure 16 anys a les afores del poble i 5 a les afores d'una ciutat, una ja hauria d'estar habituada ja sigui a caminar, pedalejar, agafar el bus o conduir.

A part d'això i una tos que no em deixa viure, banyar-se en un llac després de la sauna és un plaer, descobrir 3 femelles de rens que mengen herva pausadament mentre passeges amb bicicleta és magnífic però sobretot, adonar-se que aquí les noies rosses, altes i amb ulls blaus són del montón no té preu.

2006-07-19T18:47:00.000+02:00

Apreciats amics,

em complau convidar-vos a una nit entre el nord i el sud d'Europa. Amb motiu de la meua imminent partida a Finlàndia el proper 31 de juliol, celebrarem una festa de comiat a la Platja de a Arrabassada de Tarragona (CANVI exprés per aquells que volen estar més a prop de la ciutat). Hi haurà entrepans i pica pica!!!

Qui vulgui vindre que es posi en contacte amb mi. Absteneu-se gorrons.

Fins aviat!

Una dolce vita

2006-07-10T16:36:00.000+02:00

El gelatto tenia un perímetre tres vegades més gran que el del cucurutxo i amb la calor em regalimava per les mans. El mejava amb ansietat, amb la desesperació que no acabés per terra. Massa gustós i cremós perquè fos el postre d'un gos. Massa fred per aguantar la calor i massa calent per fer-la passar.

Tràfic de persones, de turistes, cotxes i vespes. Les llengües ressonen amb poca italianitat. "Do you want a guide?" "No thanks, I can guide myself." Uns americans segueixen les explicacions d'un espavilat. Busquen a Itàlia la història que creuen no tindre. Del vell continent en volen les pedres però en rebutgen la lentitud del servei, el plaer d'esperar mentre es parla, de parlar mentre es menja, de mejar sense pressa.

La porta del taxista s'obre de cop mentre gira a velocitat considerable. Itàlia passa a octaus de final i Roma vull d'emossió. Els carrers colapsats i eufòria exagerada. La cara de la mamma paga, la velocitat no agrada, sobretot quan passes entre milers de cotxes parats pel carril del tram. "Força Itàlia!" El Colosseu està a punt d'unir-se a la festa, s'ho pensa i amb força s'ilumina més. Una mica més.

Després d'un sopar vora el canal i les cames mossegades de mosquits, l'amico venecià ens porta a fer un beure. L'alcohol ha fet efecte i les bromes es disfruten per dos. Agafem la vaporetto giracittà i parem més endavant. Un trò amenaça de pluja. Arribem al bar i bevem, ens alcoholitzem més. L'amenaça es converteix en una terrible tempesta d'estiu, però cal tornar a casa. Correm pels carrers sense paraigües. El Ponte di Rialto rellisca, molt. Quan arribem, fins el carnet d'identitat estornuda. Una dutxa calenta i a dormir. Dormir...

Con il cuore di Roma nel Cuore
Més lomofotos. Cliqueu aquí.

L'adulcie o el mal d'esdevindre adults

2006-06-26T18:12:00.000+02:00

Un jour, je m'aperçus avec effroi que j'étais devenu une grande personne, un empaillé de trente-huit ans. Mon enfance avait cessé de chanter en moi. Plus rien ne me révoltait. La vie et l'enjoument qui étaient jadis dans mes veines s'étaient carapatés. Le Monsieur prévisible que j'étais désormais jouissait sans plaisir d'une situation déjà assise, ne copulait plus guère et portait sur le visage un air éteint. Je me prélassais sans honte dans la peau d'un mari domestiqué indigne du petit garçon folâtre, imprudent et rêveur que j'avais été, celui que tout le monde appelait Le Petit Sauvage.

Jo també tinc por de fer-me gran i convertir-me en una empaillée de no sé quants anys. O potser fer-me gran no m'importa, sinó que tinc pànic a renunciar a les criaturades.

Sant Joan

2006-06-23T16:11:00.000+02:00

Foc, petards i il·lusions amb l'arrivada de l'estiu. Records d'infantesa. Aquella nena valenta que creia que no li podia afectar res. Petards, foc, revetlles fins la matinada. Caragols. Olor a cremat. Sant Joan, la que fins ara havia sigut la meua festa preferida, es converteix en un dia que ja no té sentit, en sesacions que, m'algrat que es vulgui, no es tornaran a compartir amb qui les havies compartit fins al moment.

Laura o un dels moments més bonics de la cançó catalana

2006-06-18T15:05:00.000+02:00

I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills
els ulls inquiets, el cos altiu.
Amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom - Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà.
A casa, enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà
mai no ha mancat el teu alè - Laura.

I si l'atzar et porta lluny
que el déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels.
I en un racó d'aquesta veu
mentre la pugui fer sentir
hi haurà amagat sempre el teu so - Laura

50 dies????!!!!!!!!

2006-06-13T12:42:00.000+02:00

13 del matí. Ahir. En el correu hi ha un e-mail interessant: EILC Tampere. Podria ser un e-mail d'acceptació al curs intensiu de finés, o tot el contrari... L'obro. Congratulations![...] from the 1st August to the 23rd... Ai mare!!! que això és d'aquí no res! I ni tan sols puc trobar els descansos d'esquí, ni l'equip antifred per pujar a l'Everest i no morir congelat!!!! Ai, ai, ai, ai, que la panxa se'm remou (potser és gana, o no...). LLLLLLLLa mà em tremolllllla, se m'enganxa cada cop que pitjo la lletra LLLLLLLLLL. PROU!!!!!! COLLONS!!!!! TRANQUILITAT!!!!!! Serà possible que ara t'agafi aquesta tremolor. He de baixar la maleta gegant de sobre l'armari. SÍ, SÍ, SÍ, començaré a omplir-la, només queden 50 dies. Faré una llista, això serà útil:

- 10 parells de calces
- 14 mitjons

Aix, ja m'he equivocat:

-14 calces
-10 parells de mitjons
-5 jerseis de llana d'aquells que tapen molt
-tovalloles per la sauna, i per la dutxa tb, és clar
-botes
-barret
-tots els forros polars que trobi
-bufandes
-bikini, mai se sap
-maquina depiladora, tampoc sé sap mai
-manta
-alguna cosa d'estiu, per si fa calor

M'avorreixo... Ja acabaré la llista un altre dia. O el dia abans, com sempre. MERDA! I no me'n recordava que d'aquí dos setmanes marxem a Itàlia, ufff, quina feinada. Pensant-ho millor, corro cap al Decathlon a veure si encara tenen material d'esquiar. Ara, que és estiu... AI, AI, AI!!!!!!!!!

Mi cerebelo partido en 4 haches

2006-06-09T21:57:00.000+02:00

ohhh, €uropa!!!!

2006-06-01T22:03:00.000+02:00

El somni d'Europa. El vell continent convertit en una gran institució que mou milions de milions d'euros i que llença milions i milions d'euros. Els creadors de l'estat del benestar. El camí cap a la seua reducció i una comunitat que ho impulsa (la reducció, evidentment). La pèrdua dels vells esperantistes...

Em declaro europeista, de fet, m'en sento molt d'europea. Però em produeix vergonya pensar en les despeses inútils i burgeses que podrien destinar-se a moltes altres coses. Un exemple, un cop cada tres mesos tots els eurodiputats amb els seus corresponents equips es traslladen al Parlament de Strasbourg durant una setmana. Cada eurodiputat, provinent dels seus països té les despeses pagades en un hotel de luxe, mentre a Brussel·les, on normalment treballa, l'espera un pis vuit, amoblat i pagat per la Unió Europea. Per si no fos poc, cada eurodiputat, que per si no o he dit té un sou de prop de 6000 euros al més, disposa durant la legilatura de 90 invitacions amb despeses pagades per visitar el Parlament. Sí, d'aquestes me n'he beneficiat jo, ho sé. Però que passa si en lloc de donar les places a joves i entitats, altres diputats es dediquen a invitar als seus amigues???? Una vergonya, francament.

A la reina: Janis Joplin

2006-05-27T18:17:00.000+02:00

Mercedez Benz

Oh Lord, won’t you buy me a Mercedes Benz ?
My friends all drive Porsches, I must make amends.
Worked hard all my lifetime, no help from my friends,
So Lord, won’t you buy me a Mercedes Benz ?

Oh Lord, won’t you buy me a color TV ?
Dialing For Dollars is trying to find me.
I wait for delivery each day until three,
So oh Lord, won’t you buy me a color TV ?

Oh Lord, won’t you buy me a night on the town ?
I’m counting on you, Lord, please don’t let me down.
Prove that you love me and buy the next round,
Oh Lord, won’t you buy me a night on the town ?

Everybody!
Oh Lord, won’t you buy me a Mercedes Benz ?
My friends all drive Porsches, I must make amends,
Worked hard all my lifetime, no help from my friends,
So oh Lord, won’t you buy me a Mercedes Benz ?

That’s it!

Gràcies a mun pare per haver deixat un LP com aquest a sota de l'escala. Com més l'escolto, més m'agrada.

I a vegades tenim sort

2006-05-24T15:26:00.000+02:00

Si, fins ara havia envejat a tots aquells a qui els toquen viatges fantàstics pagats, per ser en el lloc correcte i en el moment correcte. Recordeu aquell programa de "Qui corre, vola"? Jo sí, i em feia una ràbia increible veure'l des de casa.

Per fi però, em passa una cosa semblant. La militància política té les seues coses bones i jo la setmana que ve vaig de visita al Parlament Europeu a Brussel·les amb totes les despeses pagades. Bé, ja no podré dir que no he viatjat mai de franc. Visca!

Le temps des cerises

2006-05-17T12:19:00.000+02:00

Quand nous serons au temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la follie en tête
Quand nous en serons au temps des cerises
Et les amoureux du soleil au coeur.
Quand nous en serons au temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur.

Mais il est bien court le temps des cerises
Où l'on s'en va deux cueillir en rêvant
Des pendants d'oreilles
Cerises d'amour au robes pareilles
Tombant sous la feuille en gouttes de sang.
Mais il est bien court le temps des cerises
Pendants de corail qu'on cueille en rêvant.

Le temps des cerises, cançó anterior a
la Comuna de París (1866-1868) va ser
una simple cançó d'amor fins a la
massacre dels Comunars, quan va esdevenir
el símbol de la Comuna i de les seues esperances.

I que n'és de curt el temps de les cireres i quants flashbacks ens porta, sobretot als que n'hem anat a collir. Amagar-se sota un arbre i menjar una darrere l'altra les cireres calentes del sol, fins a no aguantar més el mal de panxa.

Però aquesta cançó va inspirar el títol de l'obra de Motserrat Roig El temps de les Cireres, que no he llegit, però que en recerca de referències he trobat la història entre el protagosnista i la seua enamorada Judit. Quin descobriment, llàstima que no parli de mi, ni que la descripció no coincideixi, però en efecte Judit s'escriu sense H.

"Fins que no va conèixer la Judit, al cap d'un any de tornar de París, en Joan Miralpeix no creia en l'amor, creia que les dones eren com bestioles. [...] Va anar amb moltes prostitutes però no va aconseguir fer l'amor. Només quan va conèixer la Judit ho va aconseguir. La va veure com una ànima, com un alè per al seu esperit. L'amor era una cosa i el seu sexe una altra. El sexe, per a en Joan Miralpeix eren escenes brutes i tristes. La Judit, que tenia la pell com la neu i els ulls d'un Modigliani, era sexe i idea alhora i seria l'únic alè de vida que Joan Miralpeix tindria després de la guerra. [...] La Judit era una noia bruna, pàl·lida, d'ulls verds com la maragda, de cabell rull, de coll de cigne i pell transparent. Era filla d'un jueu francès que s'havia arrelat a Barcelona després de la guerra del catorze i era òrfena de mare. Anava per concertista -els entesos deien que tocava el piano com els àngels- però als quinze va quedar immòbil fins als disset i ho va haver de deixar córrer. [...] Li agradava la calma, passejar sola i deixar que les hores morissin a poc a poc."

Allò que ens espera

2006-05-14T22:50:00.000+02:00

Jo ja m'he comprat un barret i uns guants, a veure si em trobo guerrers d'aquests...

I wish

2006-05-13T13:48:00.000+02:00

I wish life was more fair,
I wish my father was here,
I wish my city was bigger,
I wish I hadn't been in the wrong place,
I wish some friends wrote more often,
I wish I hadn't developed that film,
I wish that song never played again,
I wish I already hated someone,
I wish it was time to leave to the North,
I wish I had a perfect body,
I wish he missed me,
I wish jealousy didn't exist,
I wish we could forget easily,
I wish I had more experience,
I wish I could travel right now,
I wish my mother never left me,
I wish I hadn't felt in love,
I wish I never had to suffer again.

I WISH I WASN'T SO DRAMATICAL, THIS IS LIFE.

From Diaries by Joanne Carl

Sí, la foto va amb totes les segones del món.

Carrera

2006-05-12T11:49:00.000+02:00

Carrera de Segways organitzada el dia 1 de juny a la Rambla Nova de Tarragona

De la Imperial al Balcó del Mediterrani
A les 11 del matí
Premi: 1 pernil i un xorisso
Amb la col·laboració especial del cotxe de Més Tarragona.
Us hi esperem.

Die fetten jahre sind vorbei

2006-05-12T11:13:00.000+02:00

Die fetten jahre sind vorbei o per als mortals que no parlem alemany Los Edukadores (què hi fa que els títols canvïin tant d'un idioma a l'altre, aix) està dirigida per Hans Weintgartner, que només ha fet aquesta i una altra pel·lículai, totes dos amb Daniel Brüll com a protagonistes, el qual sempre és una bona opció.

La qüestió és que reivindico aquesta pel·lícula com a bona, degut a que la premsa no la tractat molt bé i n'ha remarcat la incongruència dels personatges i els contradiccions ideològiques que pateix. Però qui és congruent amb tots els seus actes en aquesta vida???? Des del meu punt de vista és un fet real.

Per fer-vos 4 cèntims de l'argument, són un grup de joves que es dediquen a entrar a cases de rics i canviar les coses de lloc, de manera que creen una obra d'art. Al contrari del que sembla, no roben res, simplement deixen una nota que diu ELS TEUS ANYS D'ABUNDÀNCIA S'HAN ACABAT. Juguen amb el sentiment del ric, que es veu atacat tot i comptar amb els millors sistemes de seguretat. Animeu-vos.

Un link interessant

2006-05-07T23:55:00.000+02:00

De blog a blog i tiro perquè em toca. Uffff, que dolent...

Res, vull recomanar-vos el blog del meus companys de classe Roger i Marc. Però sobretot l'últim dels posts: El Codi da ETA by Roger Seró. Llegiu-ho i disfruteu d'aquest text, val la pena.

http://www.jamfri.blogspot.com/

Un cop de mà

2006-04-26T17:36:00.000+02:00

Il·lustració. Instruccions gràfiques de com agafar un pit amb la mà. Preneu exemple.

Amsterdam

2006-04-18T14:48:00.000+02:00

Doncs si, senyors, aquest és un bon record d'Amsterdam. Una tassa de te, un dia fresc però amb un sol radiant, la terrassa d'un cafè i el canal. Al costat, uns jóvens alternatius parlen de música, no els entenc, són holandesos, però és fàcil saber-ho. Amb un d'ells, d'ulls grans i verds i que vesteix texans ajustats i jaqueta a ratlles, intercanvio mirades furtives acompanyades de somriures. Qué divertits són aquests moments, flirtejos de joguina que no arriven enlloc, que no busquen res més que la mera simpatia.

Al fons, penjada sobre la porta d'un edifici, oneja la bandera de la ciutat i em recorda indiscutiblement a Chaplin en el Gran Dictador: tres creus blanques, el roig i el negre. Lligo caps i descobreixo, després de milions de persones que han discernit abans el mateix que jo, d'on Chaplin va treure la seua versió de l'esbàstica.

Més lomofotos

2006-02-27T22:24:00.000+01:00

Ei!!!!! He creat una galeria a la pàgina de LOMO. Si voleu veure les fotos aquest és el link: http://galerias.lomospain.com/judit_judoca

En fi, espero que us agradin!

La dona de la gabardina. Amb tots els sentits.

2006-02-26T23:45:00.000+01:00

Vista
La pluja era cada cop més espessa, dins el bar, la noia dels llavis rojos es treia delicadament la gabardina mullada. Seia a la taula situada al costat de la finestra i mirava enfora. Les seues llàgrimes s'havien confós amb les gotes d'aigua de la finestra i les seues faccions amb el fum d'una cigarreta just encesa.

Oïda
El ritme de la pluja va augmentant. Amb el so de la cafetera i les tasses s'hi afegeix la porta grinyoadora. Uns talons punxaguts caminen i s'aturen. Rebombori de roba plastificada. Una cadira es mou, un suspir femení com aufegat, o potser dolorós. El rasca de l'encenedor i el cruixi d'una cigareta que s'encén.

Gust
La dona es xucla els cabells amerats de pluja i nota, sense voler, l'amargor del carmí. El cafè no és prou dolç, falta el sucre de la vida. La salabror de les llàgrimes li arriba a la boca però ella l'ignora. S'omple de tabac, el degusta, li extreu el sabor i l'efecte. L'escup suaument i es queda amb l'essència.

Tacte
La rugositat metàl·lica del pom de la porta li embruta la ma d'aigua i pols. Fredor i humitat li rellisca per l'esquena fins que ja no la nota. Un mocador esponjós absorveix la fangitxa de la ma. La cadira és potser massa dura, però ja no li importa. La finor d'una mitja de seda i el recorregut sedós d'una llàgrima que li acaricia la cara. Busca una cigarreta, en ressegueix el contorn delicat, rasca l'encenedor i fuma.

He trobat la llum

2006-02-10T23:42:00.000+01:00

Aquestes fotos lomogràfiques, pels que em coneixeu ja sabeu que m'hi he aficionat, són la prova que sempre hi ha una llum, estiguis a la platja com al concert de Nacho Vegas. Tregui d'on tregui l'il·luminació aquesta màquina, és el màxim exponent del got mig ple.

Lomo i Gaudí

2006-02-03T15:36:00.000+01:00

Al mateix temps que descobreixo la meua nova càmera LOMO, que ja no es fabrica, guio al sèquit d'amigues internacionals que m'estan visitant ultimament. De tot se n'aprèn.

Seguint amb la tònica

2006-01-31T15:26:00.000+01:00

Sentir-se xoff. Dormir fins als migdia i oblidar les coses bones del matí. Anar al gimnàs en busca d'activació física i psicològica, si, i també d'altres coses. Anar a les classes i descobrir l'interès que tenim en algunes i el desgust que tenim en d'altres. Desgust, passivitat, avorriment. Beeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!! Em sento com un corder que segueix el ramat.

Hi ha massa coses fora i aquí tan poques. Hi ha impassiència i curiositat i ales. Però també hi ha amics i família, coses bones, obligacions que t'hi retenen, por. Por????? No, por segur que no. Les coses no funcionen mai amb por, les arruinem, les atrofiem. De què hauria de tindre por? Dels perills exteriors, de la pèrdua d'amistats, de la nostàlgia, del fred, de la calor. No, no, no, no, no!!!

Llegir fins a les tantes. Tenir son. Sentir-se xoff. Dormir fins als migdia i oblidar les coses bones del matí...

Les 5 cançons

2006-01-16T01:30:00.000+01:00

Where's The Real Sky? Because My Soul is on fire. The Summer 78 there was only a Pilot. Halleluja!

o bé, si sembla massa:

Halleluja! Where's the only Pilot? Because it's the Summer 78 and My Soul is on fire in The Real Sky.

o bé, si sembla massa:

My Soul is on fire! The Pilot is in The Real Sky, he will arrive the Summer 78. Halleluja!

o bé, si sembla massa:

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

Mentida

2006-01-09T00:38:00.000+01:00

La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable. La vida és inregistrable.La vida és inregistrable.La vida és inregistrable.La vida és inregistrable.La vida és inregistrable.La vida és inregistrable.La vida és inregistrable.La vida és inregistrable.La vida és inregistrable.La vida és inregistrable.La vida és inregistrable.La vida és inregistrable-able-able-ableeeeeee...

Mentida.

Berlín

2005-12-26T18:25:00.000+01:00

Avui no sé que hem passa que no tinc ganes d'escriure res. El temps, i em refereixo al cronològic, va ser genial a Berlín. Però ara he de mastegar l'experiència per escriure'n alguna cosa, necessito una mica de temps.

Aquestes fotos tan retro les vam fer en uns fotomatons dels anys 70 que encara hi ha per Berlín. Són genials, l'estètica és fantàstica.

En fi, podriem dir que aquest arxiu està en construcció. Mentrestant, disfruteu de les imatges.

Comptagotes

2005-12-11T17:49:00.000+01:00

Sobre l’escriptori diverses coses: un llibre roig paradoxalment capitalista, una base de dades per fer, una entrevista a realitzar i l’altra a transcriure, entre moltes altres coses embotides al calaix de “DEMÀ”. A fora, l’estrella polar corona les llumetes de les petroquímiques i l’ombra blava de les muntanyes i el fum. I després un lila i un rosat i un vermell i un taronja i un groc i finalment els tons blaus que es van enfosquint.

Es va fent fosc i sobre l’escriptori hi ha encara les mateixes coses. Faig la feina en comptagotes, com si cada moviment em provoques mil punxades de dolor. No solament el mal d’esquena. És una barreja entre avorriment, manca de concentració i un passotisme accentuat. M’esperen també les hores de son perdudes en una nit de farra i piles de roba per desar a l’armari.

De cop ja és de nit, la posta accentua la sensació de tempus fugit. Que barroques que podrien arribar a ser les coses. Però no, el tempus no fugit, el tempus passa i ensenya amb les seues experiències. L’opció està aquí: aprendre d’ell o aferrar-se a un arbre vell i caure de la rama amb les fulles de la tardor. Per la part que em toca, jo trio sempre la primera.

7 de novembre

2005-11-13T02:03:00.000+01:00

CAPÍTOL INTRODUCTORI DEL LLIBRE DE LES NINES

Hi havia una vegada cinc nines que van celebrar l'aniversari de la nina Posimunteambunamicadellet que feia 2000 anys.

Van fer la gran festa al Bosc Le Fou. De camí al bosc, la nina Hasvistaquellquetépintadintelectual anava esparcint xocolata perquè els follets les seguissin. La nina Arribodaquicincminuts estava molt nerviosa perquè esperava veure un follet poetor.

Quan van arrivar al Bosc, unes abelles els van preparar un mojito per cadascuna.

- Mmmm! Que bo!- deia la nina Acaodesortirdelacapsa.

I espera que esperaràs i no arribava cap follet. La nina Jomaiemcomprometré es començava a preocupar.

-Ja era bona la xocolata?-preguntà.

De sobte...

-Eeeeeei, què feeeu aquí taaaan aïllades del móóón? Voleu una mica de xocolta que m'he trobat pel camí? Jo ja estic tiiiip. A més, prefereixo les pizzes amb pèls arrissats que fa el meu pare.

Les nines van pensar: "TOT I QUE LA XOCOLATA SIGUI MÉS TEMPTADORA POTSER MÉS VAL SEMBRAR LLAVORS, QUE DONEN FRUIT, AIXÍ EVITEM GOLAFRES."

I van ser feliços i van mejar aniços!

Moltes gràcies a les meues nines.

Mata né, Japó!

2005-10-10T23:14:00.000+02:00

23:30 h. 8 de setembre de 2005. Surto per les portes de l'aeroport del Prat on m'hi esperen la meua mare i la meua cosina. Ulleres fins als peus i son al·lucinogena fruit de 48 hores sense dormir sensatament. Al coll: 7 hores en un boxer de karaoke a Osaka, un últim esmorzar, un comiat agredolç i 15 hores de viatge interminables.

23:36 h. 10 d'octubre de 2005. Com un 4 de cara a un ordinador que no parla japonés. Una tassa de te verd a la mà em porta de cap al joc del Chakabuki, la cata del te. M'aferro als bastonets com mai m'havia aferrat a la cullera i preparo acuradament delicies japoneses pel meu propi paladar. M'enganyo a mi mateixa i em dic ohayo gosaimasu quan em desperto. No sóc al Japó, no sóc al Japó, no sóc al Japó. No dormo en tatami, no dormo en tatami, no dormo en tatami. L'únic que em queda: el mal d'esquena que m'en vaig emportar, la fúria de la meua hèrnia discal que em maltracta continuament.

10:30 h. 21 d'agost de 2005. Aterrada en un aeroport sobre l'aigua, una illa artificial que es sosté també artificialment. Un pont sobre el mar i un tren ple d'espectatives. No hi havien ulls, ni mitjans per absorvir tot allò que veia. Un primer sentiment: estar dins el planeta del Doraimon; mateixos carrers, mateixes cases, mateixos camps de basebol. Primera nit a Wazuka, jo i una francesa som les úniques estrangeres pel moment. M'invaeix la por a ofendre'ls de manera involuntària. En canvi tot marxa bé, em sento a gust i oberta al procés d'adaptació.

Guanyar la simpatia d'un japonés no és tasca difícil. Només cal fer-li sentir que el seu país és especial i que els japonesos són especials. Però és que el Japó és un país diferent, enriquidor, atractiu.......especial. Cada edifici desprèn història; cada camp d'arròs, treball i constància; cada família, hospitalesa i amabilitat.

Em submergeixo en una banyera d'aigua calenta. Al costat, una dutxa i un tamburet. Una sala de bany tranquila i impecable, el moment de relax. [...] Trec el cap de l'aigua i dutxa i banyera són ja una mateixa cosa. En lloc d'un taburet hi ha una cortina blava, un videt, un wc, un lavabo... Ja no existeixen banys nipons, ni sento, ni dones velles arrugades amb somrieures desdentats.

Em torno a submergir una altra vegada, però ja és hora de treure el cap de l'aigua.

(The pictures were made by Alena, Nishiyama san and Teemu, by orther of appearence)

L'aventura de compartir i avorrir

2005-10-09T09:27:00.000+02:00

La pregunta és: perquè he fet un nou blog si ja en tinc un al messenger i no hi escric mai? potser per que aquell és lleig i fred, per que no està personalitzat i perque sol l'utilitzo per penjar-hi 4 fotos. Ni idea. Ni tan sols sé que n'espero d'aquest blog. Utilitzar-lo com un diari i publicar pensaments que hauria de guardar per mi? Acostumo a pecar de xerrar més del compte sobre les meues coses, però és "lu que té" parlar sense pensar moltes vegades.

Parlar que hi ha diversos blogs que he visitat recentment i que m'han encoratjat a crear-ne un, de la manera més capitalista i sistematitzada que pot existir. Com empesa per la massa i obligada a crear el meu blog com qui compra el nou aparell multifuncional que no acabarà utilitzant en la vida, però que estva d'oferta i no el podia deixar escapar. O potser era per passar més hores de les que ja passo davant de l'ordenador, escrutinant la bústia d'entrada del meu e-mail en busca de missatges que semblen no arribar, o penjada al messenger, esperant parlar amb algú que em pugui solucionar un dubte "de la universitat". És clar.

Internet és molt útil, si més no, em serveix per seguir en contacte amb molta gent, amb molt amics. I a més, al cap i a la fi és un mitjà de comunicació i coi, això és el que jo estudio. Doncs potser si que m'anirà bé per la carrera això del blog. En fi, parlo per parlar.

Queda inaugurat aquest blog.