Els anys no perdonen

Aglae i les taronges

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.

Els fruits saborosos, Josep Carner

Imatges d'hivern

L'hivern és aquí. Paisatges gebrats.




The birds. Hitchcock arriba a Móra d'Ebre.

Berlín, Madrid i l'octubre

L'octubre m'agrada no més que el novembre. Les fulles dels arbres comencen a caure, al meu gat li deixa de caure el pèl, la roba de l'armari, els vols a preus irrisoris. Els vols a preus irrisoris que et porten a Berlín, a anar de compres en un mercat de segona mà, a passejar-te per una ciutat amb una bici per micos i gaudir de les bones amistats.

És clar que el novembre ha sigut un punt clau en cada any que ha passat, perquè jo hi vaig néixer, perquè algú important va marxar, perquè els he passat nevats o calorós o perquè simplement són la porta del fred que tant m'agrada.

L'octubre però m'ha portat també a Madrid, la vella capital d'un Imperi al qual tinc dubtosa simpatia. A Madrid les canyes venen acompanyades de tapes, anar a fer una cervesa significar sopar, els carrers són una mica massa monumentals i La Latina es converteix amb el meu barri preferit. Madrid té dos cares, la capital i la que vaig veure diumenge, més destinguda, amb els joves a la última aprofitant cada racó de sol.

Ara però, espero el Novembre amb tranquilitat. Qui sap el que ens espera.

BERLIN

MADRID

Una tarde de diumenge

Quiso Dios, con su poder
fundir cuatro rayitos de sol
y hacer con ellos una mujer.

Y al cumplir su voluntad
en un jardín de España nací
como la flor en el rosal.

Tierra gloriosa de mi querer
tierra bendita de perfume y pasión
España en toda flor a tus pies
suspira un corazón.

Ay de mi pena mortal
porqué me alejo España de ti
porqué me arrancan de mi rosal.

Les nines

Tot va començar aquí, o de fet molt més aviat, i encara dura.

Del "com ha anat?" al "com va l'estiu?"

Entre les poques coses que un espera al tornar a casa després d'un any a les nòrdiques Finlàndies és tornar a veure a alguns companys d'aventura tan aviat. I encara menys, la grata visita d'amics d'aventures anteriors. Si el Canada pot arribar a middle-of-nowhere-Mórad'Ebre o, el que ve a significar, despertar-me a les 11 del matí després d'una festa nupcial (no meua) per anar a l'estació, també Alemanya i Bèlgica arriben fàcilment a Tarragona. I per completar-ho, aquelles alegries de la vida porten a casa dos italians venecians que venen de terres nipones. Les vacances, que semblava que havien de ser una mica avorrides després de la festa de l'Erasmus, s'han convertit en records recuperats, amistats enfortides, en visites a les Astúries en un cotxe tri-nacional i retrobaments estrangers a la pròpia terra. Per si fos poc, veure al mestre Woody Allen en mig de tot el viatge. Un estiu cansat però francament encantador.

Les fotos són fetes per l'Anna o la meua fotògrafa preferida.

Provinssi rock, sense paraules

Let's rock and rock, men!

A Claudia

Conocí a Claudia poco después de llegar a Finlandia. Llevaba melena larga y flequillo, pelo teñido de rubio cerveza y diadema en cabeza. Tenía cejas oscuras y piel dorada del verano español. Era además tímida y se sentaba en mi cocina callada, asintiendo a mis monólogos y midiendo sus palabras. Pronto cambió y se desmarchó y perdió vergüenza cualquiera. A veces, cuando habla de su timidez y nadie la cree me pregunta en público y a voces “Judit! A que yo al principio era muy tímida!”, yo asiento y ella sonríe con satisfacción.

Claudia volvió por primera vez a España en septiembre y regresó con el pelo más corto, por debajo de la oreja, y de color marrón tirando a caoba, aunque ella no lo admita. Así es como la conocieron la mayoría de la gente. Más tarde se cambió el color a negro-oscuro-casi-noche y para luchar contra la palidez, la que todos teníamos al cabo de unos meses, visitó algunas veces el sol artificial presumiendo después, en múltiples ocasiones, del color de su piel.

Tiene algunos rasgos que la hacen muy española: ojos bien marrones y pestañas cortas y rizadas escondidas detrás de unas gafas; cuerpo de mujer mediterránea; volumen de voz considerable, y salero inacabable. Viste estilosamente, de gusto controvertido según algunas mentes aburridas de la vieja Castilla, y siempre siguiendo las pautas poperas y sesenteras. Le encanta la ropa y los complementos, es de gusto caro reprimido, y no puede resistir los lunares o las rayas. Le cuesta decidir el vestuario de cada fiesta pero siempre consigue estar original, única, preciosa.

Amante de la fiesta, vivió de noche en el oscuro invierno finlandés y de día en primavera, cuando las horas de luz se hacen interminables. Arrasó en bares i clubes, pidiendo música o cervezas. Conoció borrachos fineses y habló con ellos, a algunos tuvo que quitárselos de encima y a otros los pasmamos entre las dos. Fue reina de Ruma, donde pasamos tantas horas nocturnas inolvidables, donde vimos tantos guapos y tantos raros. También fue los miércoles de Bebop, donde las cervezas eran tan baratas y las resacas tan caras y largas, donde pasaron enfados, abrazos, celos, amores y rumores.

Claudia es liante en la calle, en autobuses, en restaurantes o supermercados. Está atenta a las historias de los otros pero poco habladora de las suyas. Claudia no sabe usar el hulla-hop. Cuando pienso en Claudia pienso en la amiga, la vecina, la asturiana, la compañera de comidas, fiestas, borracheras, humos prohibidos y resacas. Pienso en películas de sesión golfa, en pajarracos estridentes, en palomitas, en chocolate, en palomitas con chocolate, en caídas, en tonterías, en carcajadas, en Rússia y en Laponia. Pienso en quien me llevó por el mal camino, en mi mejor influencia, en quien me cuidó cuando enferma, en quien me obligaba a ir a Bebop, en quien hizo de Finlandia una fiesta, una aventura y un gran tiempo a recordar.

("Por todo eso y por más, pa ti!")

Llocs de Tampere. Bebop!!!

Hi ha un lloc de Tampere que atrau cada dimecres a la nit la major part dels estudiants Erasmus de Tampere, Bebop. Bebop es troba a l'edifici de Finlayson, la més antiga de les fàbriques de totxana roja que caracteritzen l'història industrial de Tampere i ara convertida en una zona de lleure. Cal baixar unes escales per arribar-hi, que es converteixen en infern quan a les 3:30 del matí cal pujar-les de tornada amb les incomptables cerveses de 50 cèntims que ens embriaguen a tots. I sí, que tots els estudiants Erasmus de Tampere surtin cada dimecres a un lloc de gust qüestionable té una bàsica raó, els preus irrisoris. Cal dir també que la cervesa i la sidra que s'oferten a tal mòdic preu són de la més baixa i fastigosa qualitat i que experimentar-ne una ressaca pot ser molt perillós per la pròpia salut, la dels altres o les instalacions en les quals vius.

Bebop però, no només es caracteritza per un assortiment alcohòlic a baix preu, sinó que té algunes qualitats que el fan el lloc més estrany, cutre i curiós de la nit tamperenca. Bebop té la decoració més hortera, exagerada, barroca-quasi-rococó que he vist en la vida. Només entrar, una filera de plomalls de color rosa que pengen del sortre dirigeixen la mirada a una ballarina que es passa la nit grontxant-se contínuament. Però és que el sostre és el més decorat que existeix en el planeta. Té naus espacials, un astronauta, la Merilin Monroe, maniquís, artefactes indescriptibles i, com no ha de faltar, sostenidors. Bebop té també un assortiment de sofàs que no tenen desperdici, entre els quals es troba una sabata de tacó amb estampat de lleopard i el capot de mil cotxes.

És clar que no es pot parlar sobre Bebop i deixar de mencionar la música. La banda sonora d'aquest lloc té molt a veure amb les colònies d'estiu de l'adolescència o amb les ultimes hores d'un ball de festa major o, encara diria més, un mescla entre Radio Nostàlgia o RadioTaxi i olé. Algunes cançons ens encanten, com ara la del suec aquell que busca a l'Anna, i d'altres ens cansen, como les ràfegues de cançons de rajola que et forcen a ballar amb algú, avorrir-te o emborratxar-te més. I després hi ha aquella veu de Gran Hermano entre tema i tema, que acaba metalitzant-se al final i sense la qual no podriem entendre Bebop.

Després hi ha totes aquestes normes estrictes que no entén ningú. La primera és que només es pot demanar una cervesa per persona i t'has d'haver acabat l'altra fins al final abans de demanar la següent, ja pot estar calenta i fastigosa que no te'n vendran més si et veuen. Fins i tot recordo haver hagut d'aixecar les mans per ensenyar que no n'amagava cap. L'altra cosa estranya és l'afició per fer fora la gent a la mínima de canvi. Sigui per robar un got, per entrar un moment al bany del sexe contrari, per anar una mica massa borratxo, per fumar on no toca...

Malgrat tot, Bebop té coses bones: uns rellotges que et diuen no solament l'hora de Tampere sinó que també la de Tokyo i Nova York; uns gots de color fosforescent per a que no els puguis perdre mai i així els acabis fins al final; una col·lecció de personatges dignes de pel·lícula, i sobretot la millor gent de Tampere.

Llocs de Tampere. Ruma.

Ruma, del finés ruma, significa literal i etimològicament lleig. Sinònim apropiat per mi com festa, ebrietat i música, és un bar/club/discotèca que s'identifica per una llengua rollingstonera amb piercing. Tampere, ciutat històricament rockera, està habitada per més de 150 grups de música entre una audiència de 180.000 persones que els escolten. L'estiu ho demostra, la sang s'altera, i en els portals de Hämeenkatu els músics toquen la guitarra durant les nits, aprofitant les temperatures sobre zero.

Ruma, però, és un bar força gran, força nou, força lluminós. De la història no en sé massa: que no té l'edat d'un any; que sembla haver nascut com alternativa a Doris, l'antiga piscina d'un hotel convertida en el club de rock més famós de Tampere; i que vol agafar prestigi gràcies a les llargues cues al fred de l'hivern. Ruma està decorat una mica quitsch, una mica cool, una mica musical, amb diferents elements que diferencien tres espais.

El primer espai es troba entrant, deixant el penjarobes a la dreta i unes escales de cara. És un passatge entaulat que porta a la nostra barra i que des de fa una setmana és víctima de la llei antitabac i s'ha convertit en una sala concurrida de ximeneies. La cororen un exèrcit de bombetes penjades de forma desigual i que, desprevingudament, pugen i baixen de tensió. La nostra barra, presidida per un cambrer que sempre va amb gorra, dóna porta a les escales. Baixant-les s'arriva als serveis, les portes del qual són de nevera, de resistent obertura i pes considerable. Dels tres serveis que hi ha un és més gran que els altres i disposa de dos waters, un al costat de l'altre, per a que el bany no sigui un obstacle per a les converses femenines.

Tornant cap amunt per les escales i deixant dos maniquís negres a l'esquerra hi ha el segon espai. Hi ha dos coses que hi criden l'atenció. La primera és una taula estreta i allargada folrada de monedes, bitllets i postals de tot el món on algun cop el colze no s'aguantava sobre la taula. L'altra és una col·lecció de sostenidors de talles diverses i colors estridents que acompanyen les cambreres de la barra del segon pis. La pista de ball, per altra banda, és fosca i envoltada per aquelles llums de Nadal en forma de tub que ara s'han ficat tant de moda. Recobreixen la sala i la il·luminen de verd i roig i acompanyen la música que en general tant ens agrada.

Ruma i el rock, Ruma i el pop, Ruma i Hengailaan, Ruma i tota la música finesa. Ruma és físicament descriptible, ambientalment interessant, músicalment quasi perfecte i vivencialment inacabable. Si les hores de cua a -20 graus de temperatura han valgut la pena, les experiències viscudes són inesborrables i quedarà en el millor lloc de la memòria.