Provinssi rock, sense paraules

Let's rock and rock, men!

El tancament d'un cercle

Maig va acabar força trist, uns dies grisos i plujosos i les mil despedides que s'acumulaven dia rere dia, els amics que marxen i la sensació què el final arriba. Juny es va presentar amb un canvi sobtat de temperatura, amb la calor de l'estiu, amb el sol i els llacs plens de vida i de gent. Va vindre l'Anna i vam disfrutar de les platges i del sol. Vam anar a Viikinsaari i vam fer totes aquelles coses que feia l'agost passat en arribar a Finlàndia. El cercle, l'any a Suomi es tanca.

Però amb un final feliç:

1. Aquest cap de setmana un festival de rock-pop a Seinäjoki

2. Viatge a Mikkeli, un poble d'una amiga a la zona dels llacs (Est de Finlàndia).
3. La vespre de Juhannus (Sant Joan Finlandés) cap a Jyväskylä, on m'hi espera un bon amic de Catalunya i molta música i festa.
4. Arriba la familia i emprenen un viatge per Finlandia. Visitem:
- Turku, Sanatori de Paimio
- Rauma, Uusikaupunki
- Oulu
- Parc Nacional de Pyhä-Luosto a Lapònia
- Jyväskylä, Säynätsalo
- Helsinki


5. Marxa la mitat de la família i mare i filla i potser amiga finlandesa tornen cap a casa amb cotxe:
- Ferri de Turku a Stockholm.
- Carretera i nit a Copenhagen.
- Camí i nit a Bremen o Colònia, encara per decidir.
- Una mica més i arribem a L'Etang-la-Ville, Paris, on jo vaig treballar com aupair. Visitem els amics 3 dies.
- Sortida de Paris i arribada a Catalunya, a kotona, casa.

A Claudia

Conocí a Claudia poco después de llegar a Finlandia. Llevaba melena larga y flequillo, pelo teñido de rubio cerveza y diadema en cabeza. Tenía cejas oscuras y piel dorada del verano español. Era además tímida y se sentaba en mi cocina callada, asintiendo a mis monólogos y midiendo sus palabras. Pronto cambió y se desmarchó y perdió vergüenza cualquiera. A veces, cuando habla de su timidez y nadie la cree me pregunta en público y a voces “Judit! A que yo al principio era muy tímida!”, yo asiento y ella sonríe con satisfacción.

Claudia volvió por primera vez a España en septiembre y regresó con el pelo más corto, por debajo de la oreja, y de color marrón tirando a caoba, aunque ella no lo admita. Así es como la conocieron la mayoría de la gente. Más tarde se cambió el color a negro-oscuro-casi-noche y para luchar contra la palidez, la que todos teníamos al cabo de unos meses, visitó algunas veces el sol artificial presumiendo después, en múltiples ocasiones, del color de su piel.

Tiene algunos rasgos que la hacen muy española: ojos bien marrones y pestañas cortas y rizadas escondidas detrás de unas gafas; cuerpo de mujer mediterránea; volumen de voz considerable, y salero inacabable. Viste estilosamente, de gusto controvertido según algunas mentes aburridas de la vieja Castilla, y siempre siguiendo las pautas poperas y sesenteras. Le encanta la ropa y los complementos, es de gusto caro reprimido, y no puede resistir los lunares o las rayas. Le cuesta decidir el vestuario de cada fiesta pero siempre consigue estar original, única, preciosa.

Amante de la fiesta, vivió de noche en el oscuro invierno finlandés y de día en primavera, cuando las horas de luz se hacen interminables. Arrasó en bares i clubes, pidiendo música o cervezas. Conoció borrachos fineses y habló con ellos, a algunos tuvo que quitárselos de encima y a otros los pasmamos entre las dos. Fue reina de Ruma, donde pasamos tantas horas nocturnas inolvidables, donde vimos tantos guapos y tantos raros. También fue los miércoles de Bebop, donde las cervezas eran tan baratas y las resacas tan caras y largas, donde pasaron enfados, abrazos, celos, amores y rumores.

Claudia es liante en la calle, en autobuses, en restaurantes o supermercados. Está atenta a las historias de los otros pero poco habladora de las suyas. Claudia no sabe usar el hulla-hop. Cuando pienso en Claudia pienso en la amiga, la vecina, la asturiana, la compañera de comidas, fiestas, borracheras, humos prohibidos y resacas. Pienso en películas de sesión golfa, en pajarracos estridentes, en palomitas, en chocolate, en palomitas con chocolate, en caídas, en tonterías, en carcajadas, en Rússia y en Laponia. Pienso en quien me llevó por el mal camino, en mi mejor influencia, en quien me cuidó cuando enferma, en quien me obligaba a ir a Bebop, en quien hizo de Finlandia una fiesta, una aventura y un gran tiempo a recordar.

("Por todo eso y por más, pa ti!")

Llocs de Tampere. Bebop!!!

Hi ha un lloc de Tampere que atrau cada dimecres a la nit la major part dels estudiants Erasmus de Tampere, Bebop. Bebop es troba a l'edifici de Finlayson, la més antiga de les fàbriques de totxana roja que caracteritzen l'història industrial de Tampere i ara convertida en una zona de lleure. Cal baixar unes escales per arribar-hi, que es converteixen en infern quan a les 3:30 del matí cal pujar-les de tornada amb les incomptables cerveses de 50 cèntims que ens embriaguen a tots. I sí, que tots els estudiants Erasmus de Tampere surtin cada dimecres a un lloc de gust qüestionable té una bàsica raó, els preus irrisoris. Cal dir també que la cervesa i la sidra que s'oferten a tal mòdic preu són de la més baixa i fastigosa qualitat i que experimentar-ne una ressaca pot ser molt perillós per la pròpia salut, la dels altres o les instalacions en les quals vius.

Bebop però, no només es caracteritza per un assortiment alcohòlic a baix preu, sinó que té algunes qualitats que el fan el lloc més estrany, cutre i curiós de la nit tamperenca. Bebop té la decoració més hortera, exagerada, barroca-quasi-rococó que he vist en la vida. Només entrar, una filera de plomalls de color rosa que pengen del sortre dirigeixen la mirada a una ballarina que es passa la nit grontxant-se contínuament. Però és que el sostre és el més decorat que existeix en el planeta. Té naus espacials, un astronauta, la Merilin Monroe, maniquís, artefactes indescriptibles i, com no ha de faltar, sostenidors. Bebop té també un assortiment de sofàs que no tenen desperdici, entre els quals es troba una sabata de tacó amb estampat de lleopard i el capot de mil cotxes.

És clar que no es pot parlar sobre Bebop i deixar de mencionar la música. La banda sonora d'aquest lloc té molt a veure amb les colònies d'estiu de l'adolescència o amb les ultimes hores d'un ball de festa major o, encara diria més, un mescla entre Radio Nostàlgia o RadioTaxi i olé. Algunes cançons ens encanten, com ara la del suec aquell que busca a l'Anna, i d'altres ens cansen, como les ràfegues de cançons de rajola que et forcen a ballar amb algú, avorrir-te o emborratxar-te més. I després hi ha aquella veu de Gran Hermano entre tema i tema, que acaba metalitzant-se al final i sense la qual no podriem entendre Bebop.

Després hi ha totes aquestes normes estrictes que no entén ningú. La primera és que només es pot demanar una cervesa per persona i t'has d'haver acabat l'altra fins al final abans de demanar la següent, ja pot estar calenta i fastigosa que no te'n vendran més si et veuen. Fins i tot recordo haver hagut d'aixecar les mans per ensenyar que no n'amagava cap. L'altra cosa estranya és l'afició per fer fora la gent a la mínima de canvi. Sigui per robar un got, per entrar un moment al bany del sexe contrari, per anar una mica massa borratxo, per fumar on no toca...

Malgrat tot, Bebop té coses bones: uns rellotges que et diuen no solament l'hora de Tampere sinó que també la de Tokyo i Nova York; uns gots de color fosforescent per a que no els puguis perdre mai i així els acabis fins al final; una col·lecció de personatges dignes de pel·lícula, i sobretot la millor gent de Tampere.

Els homes fan bones mascotes

Sigui per venjança o per la gràcia que m'ha fet, no he pogut evitar penjar això. Un secret, no sóc tant dolenta ;-) I com a premi In the morning de The Coral:

Llocs de Tampere. Ruma.

Ruma, del finés ruma, significa literal i etimològicament lleig. Sinònim apropiat per mi com festa, ebrietat i música, és un bar/club/discotèca que s'identifica per una llengua rollingstonera amb piercing. Tampere, ciutat històricament rockera, està habitada per més de 150 grups de música entre una audiència de 180.000 persones que els escolten. L'estiu ho demostra, la sang s'altera, i en els portals de Hämeenkatu els músics toquen la guitarra durant les nits, aprofitant les temperatures sobre zero.

Ruma, però, és un bar força gran, força nou, força lluminós. De la història no en sé massa: que no té l'edat d'un any; que sembla haver nascut com alternativa a Doris, l'antiga piscina d'un hotel convertida en el club de rock més famós de Tampere; i que vol agafar prestigi gràcies a les llargues cues al fred de l'hivern. Ruma està decorat una mica quitsch, una mica cool, una mica musical, amb diferents elements que diferencien tres espais.

El primer espai es troba entrant, deixant el penjarobes a la dreta i unes escales de cara. És un passatge entaulat que porta a la nostra barra i que des de fa una setmana és víctima de la llei antitabac i s'ha convertit en una sala concurrida de ximeneies. La cororen un exèrcit de bombetes penjades de forma desigual i que, desprevingudament, pugen i baixen de tensió. La nostra barra, presidida per un cambrer que sempre va amb gorra, dóna porta a les escales. Baixant-les s'arriva als serveis, les portes del qual són de nevera, de resistent obertura i pes considerable. Dels tres serveis que hi ha un és més gran que els altres i disposa de dos waters, un al costat de l'altre, per a que el bany no sigui un obstacle per a les converses femenines.

Tornant cap amunt per les escales i deixant dos maniquís negres a l'esquerra hi ha el segon espai. Hi ha dos coses que hi criden l'atenció. La primera és una taula estreta i allargada folrada de monedes, bitllets i postals de tot el món on algun cop el colze no s'aguantava sobre la taula. L'altra és una col·lecció de sostenidors de talles diverses i colors estridents que acompanyen les cambreres de la barra del segon pis. La pista de ball, per altra banda, és fosca i envoltada per aquelles llums de Nadal en forma de tub que ara s'han ficat tant de moda. Recobreixen la sala i la il·luminen de verd i roig i acompanyen la música que en general tant ens agrada.

Ruma i el rock, Ruma i el pop, Ruma i Hengailaan, Ruma i tota la música finesa. Ruma és físicament descriptible, ambientalment interessant, músicalment quasi perfecte i vivencialment inacabable. Si les hores de cua a -20 graus de temperatura han valgut la pena, les experiències viscudes són inesborrables i quedarà en el millor lloc de la memòria.

Somni d'un dinar d'estiu

Avui he somiat que anava al mercat i trobava una varietat immensa de verdures. Fresques, verdes, roges, madures. En arribar a casa feia un gaspatxo i sentia el gust de l'estiu en cada cullerada. Sol era un somni.

Sant Jordi i el Cercle Polar

Era un dia normal, força gris, i m'he adormit. M'he arrossegat per la universitat amb el cansament de la pluja i un cap de setmana dur. De sobte, entre els e-mails que se'm presenten a la pantalla hi ha una data perculiar. Ostres! Avui és Sant Jordi. Miro al voltant i no hi cap llibre, tampoc cap rosa vermella. Surto al carrer i vaig a Keskustori. On són les paradetes? i els llibres? i les roses amb l'espiga? No hi trobo una Rambla plena de gent, cap conegut, ni els estants plens de llibres, ni els autors signant. No hi ha roses vermelles a Tampere, ni princeses. I he recordat els 21 Sant Jordis passats i descovert que cadascun té una història i que de cadascun en recordo alguna cosa especial.

M'ha agafat la nostàlgia i l'enyorança i he pensat en tothom. En els amics de la Ribera, en la família, en els amics de Tarragona i en el papa, que sempre ens regalava una rosa. Hi he pensat en què faria en aquell moment cadascú i m'he sentit a casa, entre llibres i roses i mirant els castells de la tarde.

Feliç Sant Jordi a tots sigueu on sigueu!
(la foto no té res a veure, però entrar i sortir del cercle polar mereixia una foto i la volia compartir)

Neu primavera. Napapiiri.

Dissabte de Pasqua dormint l'alcohol del dia anterior. Em truquen. Despertat! Anem a Lapònia! Reservem caseta i comprem els bitllets de tren, ens espera una llarga nit, 10 hores de rails finlandesos en direcció Cercle Polar. Arribem a Rovaniemi i lloguem un cotxe amb claus a les rodes.
Korvala és una conjunt de casetes davant d'un llac que regeix una família. Aprofitem el temps i agafem els esquís de fons abans de fer un safari amb renos. Després dormim, massa...
Hem esquiat, vist al Pare Noël i intentat veure la Aurora Boreal, en això hem fallat, què hi farem.

Rússia. Part II

Paradoxes de la història. Benvingut capitalisme.



Good morning party animals! (Mikko, el nostre guia)



Altres fotos que em dona la gana penjar

Rússia. Part I

Moskou

La Plaça Roja. El Kremlin. El mausoleu de Lenin. Entrem en un laberint on mil ulls ens controlen. Cap gest està permés, cap moviment desafiant, cap paraula. No aturar-se, no expresar. Entra, observa i nota com Lenin va viure, és viu i sempre viurà. Amb la cara maquillada i aspecte de plàstic, Lenin està aïllat dels canvis al seu voltant.



El metro de Moscow


Sant Petersburg

La joia del Baltic. Els palaus. Els Rumanov. Les revolucions. Sant Petersburg recull, amb només 300 anys de vida, la història d'una capital, una riquesa cultural inimaginable i una uniformitat que la fa indestructible al pas del temps.



El metro de St Petersburg està a 70 metres sota terra

De Tarragona a Rússia. Bienvenidos camaradas.

Migdia i encara he de fer un treball i la maleta. Encara no habituada a la neu que es desfà per tot arreu a Tampere, després d'uns dies d'estiu a Tarragona. Marxem a Russia i amb això compleixo un deure que m'havia posat i el somni d'algú que ja no hi és. Hi vaig jo per ell. Camarades, Russia ens espera!

Vida a - 25

Qui diu que dins de la nevera fa fred?

Pestanyes blanques i gelades, rinxols canosos. Respira a fons i cremat la gola. El nas roig i i la pell dels llavis que cau a tires. I sangra a vegades. Guants inservibles, dits dels peus congelats. Els mullo amb aigua calenta. Cremeeeeeeeen! Cuixes gelades. Sí, i també grosses.

Ostres! m'he oblidat les begudes al balcó! tant hi fa, ja estan congelades...