Mata né, Japó!

23:30 h. 8 de setembre de 2005. Surto per les portes de l'aeroport del Prat on m'hi esperen la meua mare i la meua cosina. Ulleres fins als peus i son al·lucinogena fruit de 48 hores sense dormir sensatament. Al coll: 7 hores en un boxer de karaoke a Osaka, un últim esmorzar, un comiat agredolç i 15 hores de viatge interminables.

23:36 h. 10 d'octubre de 2005. Com un 4 de cara a un ordinador que no parla japonés. Una tassa de te verd a la mà em porta de cap al joc del Chakabuki, la cata del te. M'aferro als bastonets com mai m'havia aferrat a la cullera i preparo acuradament delicies japoneses pel meu propi paladar. M'enganyo a mi mateixa i em dic ohayo gosaimasu quan em desperto. No sóc al Japó, no sóc al Japó, no sóc al Japó. No dormo en tatami, no dormo en tatami, no dormo en tatami. L'únic que em queda: el mal d'esquena que m'en vaig emportar, la fúria de la meua hèrnia discal que em maltracta continuament.

10:30 h. 21 d'agost de 2005. Aterrada en un aeroport sobre l'aigua, una illa artificial que es sosté també artificialment. Un pont sobre el mar i un tren ple d'espectatives. No hi havien ulls, ni mitjans per absorvir tot allò que veia. Un primer sentiment: estar dins el planeta del Doraimon; mateixos carrers, mateixes cases, mateixos camps de basebol. Primera nit a Wazuka, jo i una francesa som les úniques estrangeres pel moment. M'invaeix la por a ofendre'ls de manera involuntària. En canvi tot marxa bé, em sento a gust i oberta al procés d'adaptació.

Guanyar la simpatia d'un japonés no és tasca difícil. Només cal fer-li sentir que el seu país és especial i que els japonesos són especials. Però és que el Japó és un país diferent, enriquidor, atractiu.......especial. Cada edifici desprèn història; cada camp d'arròs, treball i constància; cada família, hospitalesa i amabilitat.

Em submergeixo en una banyera d'aigua calenta. Al costat, una dutxa i un tamburet. Una sala de bany tranquila i impecable, el moment de relax. [...] Trec el cap de l'aigua i dutxa i banyera són ja una mateixa cosa. En lloc d'un taburet hi ha una cortina blava, un videt, un wc, un lavabo... Ja no existeixen banys nipons, ni sento, ni dones velles arrugades amb somrieures desdentats.

Em torno a submergir una altra vegada, però ja és hora de treure el cap de l'aigua.

(The pictures were made by Alena, Nishiyama san and Teemu, by orther of appearence)

L'aventura de compartir i avorrir

La pregunta és: perquè he fet un nou blog si ja en tinc un al messenger i no hi escric mai? potser per que aquell és lleig i fred, per que no està personalitzat i perque sol l'utilitzo per penjar-hi 4 fotos. Ni idea. Ni tan sols sé que n'espero d'aquest blog. Utilitzar-lo com un diari i publicar pensaments que hauria de guardar per mi? Acostumo a pecar de xerrar més del compte sobre les meues coses, però és "lu que té" parlar sense pensar moltes vegades.

Parlar que hi ha diversos blogs que he visitat recentment i que m'han encoratjat a crear-ne un, de la manera més capitalista i sistematitzada que pot existir. Com empesa per la massa i obligada a crear el meu blog com qui compra el nou aparell multifuncional que no acabarà utilitzant en la vida, però que estva d'oferta i no el podia deixar escapar. O potser era per passar més hores de les que ja passo davant de l'ordenador, escrutinant la bústia d'entrada del meu e-mail en busca de missatges que semblen no arribar, o penjada al messenger, esperant parlar amb algú que em pugui solucionar un dubte "de la universitat". És clar.

Internet és molt útil, si més no, em serveix per seguir en contacte amb molta gent, amb molt amics. I a més, al cap i a la fi és un mitjà de comunicació i coi, això és el que jo estudio. Doncs potser si que m'anirà bé per la carrera això del blog. En fi, parlo per parlar.

Queda inaugurat aquest blog.