Les invasions bàrbares a Punt6ràdio

A través del blocaire constantinenc que ha parlat d'aquest blog, avui entrevisten a Juditsenseh a la ràdio reusenca Punt6. Podeu escoltar-ho en línia o per 99.8 de la FM a partir de les 17:00.

Post debat electoral

Si cap govern d’Espanya havia parlat abans amb una banda terrorista, com va sentenciar ahir Mariano Rajoy en el polèmic cara a cara preelectoral, no hi ha dubte que la manca de diàleg és el que ens ha condemnat a més de 50 anys de violència d’ETA. Malauradament pel senyor Rajoy, qualsevol procés de pau ve condicionat per la negociació. Si l’ús de la repressió per part del règim franquista va empènyer la formació d’ETA, l’ús de la violència estatal com a única via per eradicar la taca del terrorisme a Espanya no portarà a una solució del conflicte, sinó que l’alimentarà.

Els conflictes territorials no s’han solucionat mai per la força. Ni l’IRA va aconseguir que Irlanda del Nord deixés de ser part del Regne Unit, ni Txetxènia s’ha independitzat de Rússia. Tampoc el Partit Comunista Kurd ha arribat a cap millora després d’anys de lluita armada i cap dels estats afectats ha eliminat la violència mitjançant més violència. Ara que som a l’esprint final abans de les eleccions generals, els partits critiquen o defensen el que ha estat una política antiterrorista nefasta. Sigui perquè es trobava debilitada o perquè el moment polític actual era el més adient, ETA va donar una oportunitat a les autoritats que no podia desaprofitar-se. Era el moment per parlar, i per a que totes les forces polítiques actuessin conjuntament per pactar una entesa entre les condicions de la banda terrorista i les concessions que el govern espanyol estès disposat a cedir. Però el procés de pau ha estat un fracàs, una decepció envoltada de lluites polítiques, d’acusacions i amenaces sense raó i de por a perdre el poder. El PP, que sabia que la fi d’ETA significaria un altre govern socialista, ha evitat amb agressivitat i violència verbal qualsevol possibilitat de diàleg. Mentre que el PSOE, atemorit per la reacció de part dels seus votants no ha sabut actuar amb solidesa i convicció.

La culpa no és sol dels uns o dels altres, ni tampoc de la societat espanyola en general. L’error de tot és Espanya, aquella idea inventada d’unitat que mai ha existit i per la qual els nacionalismes han lluitat a favor i en contra. L’error també és de tots, per deixar que alguns juguin amb la seguretat de la ciutadania pels seus beneficis polítics, per no creure prou en les paraules i per creure massa en la força, sigui de la legítima o de la il·legítima.