Els bunyols de la Verge de la Soledat

A la processó de les Cambreres de la Verge de la Soledat, a Nules (Castelló), una dona menjava xurros. Es notava que era de fora perquè no anava vestida protocol·làriament, és a dir, no portava el vestit dels diumenges o el de l’última boda, peces que de cap manera poguessin insinuar un escot o una agulla de pit, com més carregada de pedres, millor. La dona, a primera fila de l’espectacle, menjava xurros i es notava que li agradaven. La Plaça Major de Nules feia més olor a fregit que a la naftalina de la Verge. Tot i això, mentre anava passant la processó i les pintes de les Cambreres, a la Xurreria Martín de tota la vida no hi feia cua ningú. Jo no puc resistir apropar-m’hi.

Hi havia xurros de totes les maneres: amb sucre i prou; amb xocolata, i amb xocolata blanca. També hi havia patates fregides i unes boles greixoses d’aspecte curiós. Eren bunyols farcits i n’hi havia de tres classes: de figues, de maçana i de plàtan. Els bunyols són com les crispetes, cap és igual a una altra, són úniques i irrepetibles. N’hi ha de moltes formes. Existeixen els bunyols guapos, que són més aviat rodons, amb el cutis fi i una figura estilitzada; també hi ha els bunyols atractius, són els que tenen una imperfecció que els fa tant o més suculents que els bunyols guapos; després hi ha els bunyols metrosexuals, que per voler arribar al punt perfecte acaben socarrats; finalment hi ha els bunyols lletjos, aquells que per mala sort tenen formes estranyes o se’ls escapa el farciment per algun dels costats, aquests bunyols han de fer l’esforç de caure simpàtics o resar per tindre la forma d’un Sant (a les avies de Nules els encanta). Dels bunyols normalets no en parlaré, perquè són la majoria i tothom sap que són aquells que no tenen cap de les característiques ja esmentades.

Fascinada pel món dels dolços tradicionals, vaig voler fer algunes fotos abans d’allunyar-me de la paradeta. El xurrer m’explica que durant la berbena de Sant Vicenç els “quintos” en regalen als balladors que aguanten fins a la mitjanit i, tot encuriosit, em pregunta què hi trobo d’interessant en els bunyols que tant me’ls miro i en faig fotos. Com que li agrada la resposta, decideix regalar-me’n un, farcit de figa i dels guapos. Un bon partit!

Els anys no perdonen

La crònica desesperada

Al local d’IC-V a Tarragona es va acabar la Coca-cola en poca estona. Anava bastant buscada entre el presents, que van prescindir de l’excedent de cervesa que flotava entre els glaçons. La festa no tenia massa invitats, potser unes vint o vint-i-cinc persones. A diferència de la majoria de formacions, la sala no estava plena de banderes onejant, ni de militants menjant-se les ungles nerviosament. Tampoc hi havia polítics amb corbata. Hi havia Lluís Balart, que fa quatre anys estava en el mateix lloc que Lluís Sunyer, i que va veure en les darreres municipals com perdien els dos regidors que IC-V tenia a Tarragona. Hi havia també els militants d’Esquerra Unida, intentant fer bromes que no tenien gràcia, una monja comunista, alguns sindicalistes i els militants habituals del partit. Amb ells seien callats dos periodistes de la televisió i un que no podia parar de parlar.

Lluís Sunyer no esperava cap miracle diví. Si fins ara no havien aconseguit mai un diputat, sabien que encara menys ho farien en aquestes eleccions. Es queixaven de la bipolarització de la política espanyola y feien broma de “la niña” de Rajoy y del “Chiki-chiki”. No era un ambient electoral. Entre les pizzes i les olivetes allò semblava més una reunió d’amics mirant el futbol que els responsables d’un partit polític seguint els gràfics de la Mònica Terribes. Estaven tranquils, qui no té res, no té res a perdre. L’única preocupació era que la demarcació de Barcelona perdés el segon diputat que s’havia aconseguit en les passades eleccions. Un noi ros amb ulleres i camisa a quadres portava una calculadora en mà, mentre el secretari li anava actualitzant les dades ell calculava si “mantindrien” o no. Amb el cap feia que no tota l’estona, mentre veia que els vots de CiU i del PP anaven pujant segons avançava el recompte. Em va explicar com ho feia, però el meu cap de lletres no ho va entendre.

Van esperar a tancar la paradeta fins que Joan Herrera fes la valoració des de Barcelona. Això va ser força tard, volien ser cautelosos fins que el segon diputat deixés de ballar. I Herrera va parlar, amb la felicitat de ser un dels partits petits que no havia guanyat ni perdut res. Capritxos del destí, mentre uns reien i aixecaven les mans, les informacions confirmaven que l’escó ballarí era per als convergents. A Tarragona es van resignar, com d’habitud, sabent que això acabaria passant.