Llocs de Tampere. Bebop!!!

Hi ha un lloc de Tampere que atrau cada dimecres a la nit la major part dels estudiants Erasmus de Tampere, Bebop. Bebop es troba a l'edifici de Finlayson, la més antiga de les fàbriques de totxana roja que caracteritzen l'història industrial de Tampere i ara convertida en una zona de lleure. Cal baixar unes escales per arribar-hi, que es converteixen en infern quan a les 3:30 del matí cal pujar-les de tornada amb les incomptables cerveses de 50 cèntims que ens embriaguen a tots. I sí, que tots els estudiants Erasmus de Tampere surtin cada dimecres a un lloc de gust qüestionable té una bàsica raó, els preus irrisoris. Cal dir també que la cervesa i la sidra que s'oferten a tal mòdic preu són de la més baixa i fastigosa qualitat i que experimentar-ne una ressaca pot ser molt perillós per la pròpia salut, la dels altres o les instalacions en les quals vius.

Bebop però, no només es caracteritza per un assortiment alcohòlic a baix preu, sinó que té algunes qualitats que el fan el lloc més estrany, cutre i curiós de la nit tamperenca. Bebop té la decoració més hortera, exagerada, barroca-quasi-rococó que he vist en la vida. Només entrar, una filera de plomalls de color rosa que pengen del sortre dirigeixen la mirada a una ballarina que es passa la nit grontxant-se contínuament. Però és que el sostre és el més decorat que existeix en el planeta. Té naus espacials, un astronauta, la Merilin Monroe, maniquís, artefactes indescriptibles i, com no ha de faltar, sostenidors. Bebop té també un assortiment de sofàs que no tenen desperdici, entre els quals es troba una sabata de tacó amb estampat de lleopard i el capot de mil cotxes.

És clar que no es pot parlar sobre Bebop i deixar de mencionar la música. La banda sonora d'aquest lloc té molt a veure amb les colònies d'estiu de l'adolescència o amb les ultimes hores d'un ball de festa major o, encara diria més, un mescla entre Radio Nostàlgia o RadioTaxi i olé. Algunes cançons ens encanten, com ara la del suec aquell que busca a l'Anna, i d'altres ens cansen, como les ràfegues de cançons de rajola que et forcen a ballar amb algú, avorrir-te o emborratxar-te més. I després hi ha aquella veu de Gran Hermano entre tema i tema, que acaba metalitzant-se al final i sense la qual no podriem entendre Bebop.

Després hi ha totes aquestes normes estrictes que no entén ningú. La primera és que només es pot demanar una cervesa per persona i t'has d'haver acabat l'altra fins al final abans de demanar la següent, ja pot estar calenta i fastigosa que no te'n vendran més si et veuen. Fins i tot recordo haver hagut d'aixecar les mans per ensenyar que no n'amagava cap. L'altra cosa estranya és l'afició per fer fora la gent a la mínima de canvi. Sigui per robar un got, per entrar un moment al bany del sexe contrari, per anar una mica massa borratxo, per fumar on no toca...

Malgrat tot, Bebop té coses bones: uns rellotges que et diuen no solament l'hora de Tampere sinó que també la de Tokyo i Nova York; uns gots de color fosforescent per a que no els puguis perdre mai i així els acabis fins al final; una col·lecció de personatges dignes de pel·lícula, i sobretot la millor gent de Tampere.