Le temps des cerises

Quand nous serons au temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la follie en tête
Quand nous en serons au temps des cerises
Et les amoureux du soleil au coeur.
Quand nous en serons au temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur.

Mais il est bien court le temps des cerises
Où l'on s'en va deux cueillir en rêvant
Des pendants d'oreilles
Cerises d'amour au robes pareilles
Tombant sous la feuille en gouttes de sang.
Mais il est bien court le temps des cerises
Pendants de corail qu'on cueille en rêvant.

Le temps des cerises, cançó anterior a
la Comuna de París (1866-1868) va ser
una simple cançó d'amor fins a la
massacre dels Comunars, quan va esdevenir
el símbol de la Comuna i de les seues esperances.

I que n'és de curt el temps de les cireres i quants flashbacks ens porta, sobretot als que n'hem anat a collir. Amagar-se sota un arbre i menjar una darrere l'altra les cireres calentes del sol, fins a no aguantar més el mal de panxa.

Però aquesta cançó va inspirar el títol de l'obra de Motserrat Roig El temps de les Cireres, que no he llegit, però que en recerca de referències he trobat la història entre el protagosnista i la seua enamorada Judit. Quin descobriment, llàstima que no parli de mi, ni que la descripció no coincideixi, però en efecte Judit s'escriu sense H.

"Fins que no va conèixer la Judit, al cap d'un any de tornar de París, en Joan Miralpeix no creia en l'amor, creia que les dones eren com bestioles. [...] Va anar amb moltes prostitutes però no va aconseguir fer l'amor. Només quan va conèixer la Judit ho va aconseguir. La va veure com una ànima, com un alè per al seu esperit. L'amor era una cosa i el seu sexe una altra. El sexe, per a en Joan Miralpeix eren escenes brutes i tristes. La Judit, que tenia la pell com la neu i els ulls d'un Modigliani, era sexe i idea alhora i seria l'únic alè de vida que Joan Miralpeix tindria després de la guerra. [...] La Judit era una noia bruna, pàl·lida, d'ulls verds com la maragda, de cabell rull, de coll de cigne i pell transparent. Era filla d'un jueu francès que s'havia arrelat a Barcelona després de la guerra del catorze i era òrfena de mare. Anava per concertista -els entesos deien que tocava el piano com els àngels- però als quinze va quedar immòbil fins als disset i ho va haver de deixar córrer. [...] Li agradava la calma, passejar sola i deixar que les hores morissin a poc a poc."