lunes, julio 10, 2006

Una dolce vita


El gelatto tenia un perímetre tres vegades més gran que el del cucurutxo i amb la calor em regalimava per les mans. El mejava amb ansietat, amb la desesperació que no acabés per terra. Massa gustós i cremós perquè fos el postre d'un gos. Massa fred per aguantar la calor i massa calent per fer-la passar.


Tràfic de persones, de turistes, cotxes i vespes. Les llengües ressonen amb poca italianitat. "Do you want a guide?" "No thanks, I can guide myself." Uns americans segueixen les explicacions d'un espavilat. Busquen a Itàlia la història que creuen no tindre. Del vell continent en volen les pedres però en rebutgen la lentitud del servei, el plaer d'esperar mentre es parla, de parlar mentre es menja, de mejar sense pressa.


La porta del taxista s'obre de cop mentre gira a velocitat considerable. Itàlia passa a octaus de final i Roma vull d'emossió. Els carrers colapsats i eufòria exagerada. La cara de la mamma paga, la velocitat no agrada, sobretot quan passes entre milers de cotxes parats pel carril del tram. "Força Itàlia!" El Colosseu està a punt d'unir-se a la festa, s'ho pensa i amb força s'ilumina més. Una mica més.


Després d'un sopar vora el canal i les cames mossegades de mosquits, l'amico venecià ens porta a fer un beure. L'alcohol ha fet efecte i les bromes es disfruten per dos. Agafem la vaporetto giracittà i parem més endavant. Un trò amenaça de pluja. Arribem al bar i bevem, ens alcoholitzem més. L'amenaça es converteix en una terrible tempesta d'estiu, però cal tornar a casa. Correm pels carrers sense paraigües. El Ponte di Rialto rellisca, molt. Quan arribem, fins el carnet d'identitat estornuda. Una dutxa calenta i a dormir. Dormir...


Con il cuore di Roma nel Cuore
Més lomofotos. Cliqueu aquí.


3 comentarios:

Chiquilín de Bachín dijo...

Preciosa foto, preciosa crònica de viatge. No hi ha res com a un bon gelatto italià o una tarda de tempesta a Venezia.

Amèrica té història. La història dels indígenes que vivien allà al mateix temps que el colosseu es construïa o Firenze s'habitava. La història que els immigrants portaven dins la seva memòria col·lectiva i van barrejar en una societat mestissa. Una història diferent a l'europea, però història també :-)

Judit dijo...

si, si, estic d'acord. Però els americans no tenen respecte dels natius ni de la cultura existent a la colonització. A Amèrica hi ha discriminació cap als verdaders americans als quals et refereixes. Jo em refereixo als americans que anaven a Grècia a comprar restes clàssica per emportar-se-les...Es pot malinterpretà però no em referia això.

Moltes gràcies per comment!

Anónimo dijo...

Very pretty site! Keep working. thnx!
»