A la madre de los jartos: Elena

Elena es el ejemplo que confirma que cuando dos personas están destinadas a ser buenas amigas, sus caminos acaban encontrándose. Hay quien cree que las cosas pasan porque si, por casualidad; Elena, en cambio, cree en el Karma, aquella idea por la cual las personas, con nuestro comportamiento, condicionamos nuestro destino. No cree en un todopoderoso, sinó en un poder que iguala las cosas buenas con las malas. Yo creo que conocí a Elena gracias al Karma.

Por cuando nos vimos por primera vez era ya un poco avanzado el curso, no sé si nos caímos muy bien por aquel entonces. Al menos eso dice ella. No me acuerdo de lo que pensé, pero si recuerdo que la primera vez que salí con ella acabé en un garito gay. Eso prometía. Ni idea del momento en que hicimos click, pero des de entonces que hemos vistos pelis nocturnas, nos hemos ensuciado el hombro, emborrachado y salido de barricadas.

Elena es un diccionario de neologismos, sus motes son tan buenos y necesarios que los que la rodeamos hemos acabado incorporando sus expresiones a nuestro vocabulario. Elena llama jartos a los locos y a los que les da igual lo que piensen los otros. Les dice comeflores a los que siempre están felizmente sonriendo. Los satélites son aquellos que o no se empanan de lo que pasa a su lado o que, tal vez, no se quieren empanar. Por no hablar de los piesnegros, aquella raza, para mi antes desconocida, que en teoría anda descalza por la calle.

Pero es que Elena no solo inventa palabras, también es creadora de nombres. Quién no ha salido qualquier día y se ha encontrado a Happy face. O se ha visto a las 8 de la mañana bailando con Rastas blancas. Y como olvidar a Rictus, quien solo deja que lo llame así ella, su compatriota. Elena misma también tiene muchos nombres. La llaman Broker, la llaman Borbor, la llaman Jelen. La llaman jarta, satélite, comeflores. Muchos nombres y una sola personalidad fuerte, decidida, distinta a los demas y ajena de cualquier crítica. Por eso, cuando hablo de ella yo la llamo la publicista, la escritora, la humorista, la cínica de las buenas. La llamo Elena la Basca, loca, amor, perra. La llamo chicadeunfuturobrillante, la llamo ereslistadelacalle y inteligentenlosestudios.

Elena es un oxímoron, una paradoja, una metàfora. Són los ojos que lo oyen todo, la que habla mucho y dice mucho, la que se vuelve al Norte y a la vez, por suerte, se queda aquí conmigo.

www.fotolog.com/helenbroker

Per als que tornen

Discover Estrella Morente!

Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos van
marcando mi retorno
son las mismas que alumbraron
con sus palidos reflejos
hondas horas de dolor
y aunque no quize el regreso
siempre se vuelve a su primer amor
la quieta calle, donde el eco dijo
tuya es mi vida, tuyo es mi querer
bajo el burlon, mirar de las estrellas
que con indiferencia, hoy me ven volver

Volver con la frente marchita
las nieves del tiempo, platearon mi sien
sentir que es un soplo la vida,
que 20 años no es nada
que febril la mirada
errante en la sombras te busca y te nombra
Vivir con el alma aferrada a un dulce recuerdo
que no ha de volver.

Tengo miedo el encuentro con el pasado
que vuelve a enfrentarse con mi vida
tengo miedo de las noches que pobladas
de recuerdos encadenan mi sufrir
pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar
mas el olvido que todo destruye
haya matado mi vieja ilusion
Cual escondida la esperanza humilde
es toda la fortuna de mi corazon.

Quan els ordinadors s'espatllen

Sense poder discutir-ho, sóc una adicta a la tecnologia. Un virus ha acabat amb el meu bon humor. Ahir els carrers feien olor a estiu, d'aquella inconfusible i agradable: l'olor a grill, a herba i a vacances. Avui fan olor a microxips sucarrats. I també a pluja. Odio windows i tot el que l'envolta, m'agrada que les coses funcionin bé. M'agradaria saber concentrar-me ara mateix i escriure sense parar sobre una empresa que no m'importa, sobre un pla que no és el meu. Quin sac de nervis. Declaro la guerra a Microsoft; a partir de demà, formo part de la comunitat linux.

Els bunyols de la Verge de la Soledat

A la processó de les Cambreres de la Verge de la Soledat, a Nules (Castelló), una dona menjava xurros. Es notava que era de fora perquè no anava vestida protocol·làriament, és a dir, no portava el vestit dels diumenges o el de l’última boda, peces que de cap manera poguessin insinuar un escot o una agulla de pit, com més carregada de pedres, millor. La dona, a primera fila de l’espectacle, menjava xurros i es notava que li agradaven. La Plaça Major de Nules feia més olor a fregit que a la naftalina de la Verge. Tot i això, mentre anava passant la processó i les pintes de les Cambreres, a la Xurreria Martín de tota la vida no hi feia cua ningú. Jo no puc resistir apropar-m’hi.

Hi havia xurros de totes les maneres: amb sucre i prou; amb xocolata, i amb xocolata blanca. També hi havia patates fregides i unes boles greixoses d’aspecte curiós. Eren bunyols farcits i n’hi havia de tres classes: de figues, de maçana i de plàtan. Els bunyols són com les crispetes, cap és igual a una altra, són úniques i irrepetibles. N’hi ha de moltes formes. Existeixen els bunyols guapos, que són més aviat rodons, amb el cutis fi i una figura estilitzada; també hi ha els bunyols atractius, són els que tenen una imperfecció que els fa tant o més suculents que els bunyols guapos; després hi ha els bunyols metrosexuals, que per voler arribar al punt perfecte acaben socarrats; finalment hi ha els bunyols lletjos, aquells que per mala sort tenen formes estranyes o se’ls escapa el farciment per algun dels costats, aquests bunyols han de fer l’esforç de caure simpàtics o resar per tindre la forma d’un Sant (a les avies de Nules els encanta). Dels bunyols normalets no en parlaré, perquè són la majoria i tothom sap que són aquells que no tenen cap de les característiques ja esmentades.

Fascinada pel món dels dolços tradicionals, vaig voler fer algunes fotos abans d’allunyar-me de la paradeta. El xurrer m’explica que durant la berbena de Sant Vicenç els “quintos” en regalen als balladors que aguanten fins a la mitjanit i, tot encuriosit, em pregunta què hi trobo d’interessant en els bunyols que tant me’ls miro i en faig fotos. Com que li agrada la resposta, decideix regalar-me’n un, farcit de figa i dels guapos. Un bon partit!

Els anys no perdonen

La crònica desesperada

Al local d’IC-V a Tarragona es va acabar la Coca-cola en poca estona. Anava bastant buscada entre el presents, que van prescindir de l’excedent de cervesa que flotava entre els glaçons. La festa no tenia massa invitats, potser unes vint o vint-i-cinc persones. A diferència de la majoria de formacions, la sala no estava plena de banderes onejant, ni de militants menjant-se les ungles nerviosament. Tampoc hi havia polítics amb corbata. Hi havia Lluís Balart, que fa quatre anys estava en el mateix lloc que Lluís Sunyer, i que va veure en les darreres municipals com perdien els dos regidors que IC-V tenia a Tarragona. Hi havia també els militants d’Esquerra Unida, intentant fer bromes que no tenien gràcia, una monja comunista, alguns sindicalistes i els militants habituals del partit. Amb ells seien callats dos periodistes de la televisió i un que no podia parar de parlar.

Lluís Sunyer no esperava cap miracle diví. Si fins ara no havien aconseguit mai un diputat, sabien que encara menys ho farien en aquestes eleccions. Es queixaven de la bipolarització de la política espanyola y feien broma de “la niña” de Rajoy y del “Chiki-chiki”. No era un ambient electoral. Entre les pizzes i les olivetes allò semblava més una reunió d’amics mirant el futbol que els responsables d’un partit polític seguint els gràfics de la Mònica Terribes. Estaven tranquils, qui no té res, no té res a perdre. L’única preocupació era que la demarcació de Barcelona perdés el segon diputat que s’havia aconseguit en les passades eleccions. Un noi ros amb ulleres i camisa a quadres portava una calculadora en mà, mentre el secretari li anava actualitzant les dades ell calculava si “mantindrien” o no. Amb el cap feia que no tota l’estona, mentre veia que els vots de CiU i del PP anaven pujant segons avançava el recompte. Em va explicar com ho feia, però el meu cap de lletres no ho va entendre.

Van esperar a tancar la paradeta fins que Joan Herrera fes la valoració des de Barcelona. Això va ser força tard, volien ser cautelosos fins que el segon diputat deixés de ballar. I Herrera va parlar, amb la felicitat de ser un dels partits petits que no havia guanyat ni perdut res. Capritxos del destí, mentre uns reien i aixecaven les mans, les informacions confirmaven que l’escó ballarí era per als convergents. A Tarragona es van resignar, com d’habitud, sabent que això acabaria passant.

Les invasions bàrbares a Punt6ràdio

A través del blocaire constantinenc que ha parlat d'aquest blog, avui entrevisten a Juditsenseh a la ràdio reusenca Punt6. Podeu escoltar-ho en línia o per 99.8 de la FM a partir de les 17:00.

Post debat electoral

Si cap govern d’Espanya havia parlat abans amb una banda terrorista, com va sentenciar ahir Mariano Rajoy en el polèmic cara a cara preelectoral, no hi ha dubte que la manca de diàleg és el que ens ha condemnat a més de 50 anys de violència d’ETA. Malauradament pel senyor Rajoy, qualsevol procés de pau ve condicionat per la negociació. Si l’ús de la repressió per part del règim franquista va empènyer la formació d’ETA, l’ús de la violència estatal com a única via per eradicar la taca del terrorisme a Espanya no portarà a una solució del conflicte, sinó que l’alimentarà.

Els conflictes territorials no s’han solucionat mai per la força. Ni l’IRA va aconseguir que Irlanda del Nord deixés de ser part del Regne Unit, ni Txetxènia s’ha independitzat de Rússia. Tampoc el Partit Comunista Kurd ha arribat a cap millora després d’anys de lluita armada i cap dels estats afectats ha eliminat la violència mitjançant més violència. Ara que som a l’esprint final abans de les eleccions generals, els partits critiquen o defensen el que ha estat una política antiterrorista nefasta. Sigui perquè es trobava debilitada o perquè el moment polític actual era el més adient, ETA va donar una oportunitat a les autoritats que no podia desaprofitar-se. Era el moment per parlar, i per a que totes les forces polítiques actuessin conjuntament per pactar una entesa entre les condicions de la banda terrorista i les concessions que el govern espanyol estès disposat a cedir. Però el procés de pau ha estat un fracàs, una decepció envoltada de lluites polítiques, d’acusacions i amenaces sense raó i de por a perdre el poder. El PP, que sabia que la fi d’ETA significaria un altre govern socialista, ha evitat amb agressivitat i violència verbal qualsevol possibilitat de diàleg. Mentre que el PSOE, atemorit per la reacció de part dels seus votants no ha sabut actuar amb solidesa i convicció.

La culpa no és sol dels uns o dels altres, ni tampoc de la societat espanyola en general. L’error de tot és Espanya, aquella idea inventada d’unitat que mai ha existit i per la qual els nacionalismes han lluitat a favor i en contra. L’error també és de tots, per deixar que alguns juguin amb la seguretat de la ciutadania pels seus beneficis polítics, per no creure prou en les paraules i per creure massa en la força, sigui de la legítima o de la il·legítima.

No he nascut per funcionària

El veig com jeu, sobre el llit mirant-me amb aquells ulls blaus intensos, i passa el dia gatejant d'habitació en habitació, de sofà en sofà, afilant-se les ungles amb el meu llit, netejant-se. No em fa enveja. Ell passa les hores del matí, jo últimament també. No gatejo però miro una pantalla universal sense destí. Avorriment i arxius. Arxius i e-mails. Les coses que he après i que em serviran. Les hores en què poca cosa més aprendré. Tot te el seu temps, la tardor ha passat i sembla que amb ella han passat els dies administratius. Això no és cosa meva, jo no he nascut per una oficina tancada. No confirmo l'afirmació que parla malament dels funcionaris, ni tan sols hi penso. Allí hi ha molta feina, però poca més per mi.

Ho feia per diners, sí. Ho admeto.

Aglae i les taronges

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.

Els fruits saborosos, Josep Carner

El que fa la desesperació dels exàmens...

Entre treballs i exàmens.

En els darrers anys, parlaments de països europeus de polítiques socialdemocràtiques han patit canvis de govern cap al conservadorisme i/o al neoliberalisme. Ha sigut la contesta de les seves poblacions a la preocupació que suposa l’increment de l’atur, l’envelliment de la població i la immigració. Països com Alemanya, un dels estats que més fons inverteix en la Unió Europea per al desenvolupament dels seus veïns, va elegir la conservadora Angela Merkel o com Finlàndia que, després de molts d’anys de govern socialista, va patir el canvi cap al Partit Conservador Finlandès.

Els habitants europeus, que han viscut les èpoques d’eufòria i les crisis de l’estat del benestar, veuen ara com el seu sistema es veu obsolet davant del nou context econòmic mundial i elegeixen governs alternatius amb l’objectiu de trobar una solució al problema. El fracassat projecte de Constitució Europea ja ho dictava, Europa camina cap al model dels Estats Units, com ho va fer ja el Regne Unit, per poder ser una potència mundial competitiva en el món de la globalització. Però si els ciutadans van votar “NO” en el referèndum, és perquè tampoc se senten còmodes en la idea de perdre la identitat d’Europa com el lloc de la qualitat de vida i del benestar. Però com pot renunciar la UE a ser una gran potència competitiva si això provocaria el col·lapse de l’estat del benestar? I com abocar-se al sistema capitalista si això l’abocaria a allò que els europeus temen?

Una política econòmica més proteccionista amb aranzels aplicables als productes extracomunitaris seria una ajuda? Hem d’aplaçar l’edat de jubilació als 70? Hem de desregular les serveis públics? Personalment, no compto amb una resposta adient a les reflexions que em faig. Ni tampoc sembla que la tinguin aquells que es dediquen a solucionar els problemes econòmics. Mentre que es fa evident que a molts països d’Europa els rics cada dia són més rics i els pobres cada dia més pobres i la classe mitja desapareix entre deslocalitzacions, inflació descontrolada, sous estancats i grans conferències sobre el futur del sistema econòmic.