No he nascut per funcionària

El veig com jeu, sobre el llit mirant-me amb aquells ulls blaus intensos, i passa el dia gatejant d'habitació en habitació, de sofà en sofà, afilant-se les ungles amb el meu llit, netejant-se. No em fa enveja. Ell passa les hores del matí, jo últimament també. No gatejo però miro una pantalla universal sense destí. Avorriment i arxius. Arxius i e-mails. Les coses que he après i que em serviran. Les hores en què poca cosa més aprendré. Tot te el seu temps, la tardor ha passat i sembla que amb ella han passat els dies administratius. Això no és cosa meva, jo no he nascut per una oficina tancada. No confirmo l'afirmació que parla malament dels funcionaris, ni tan sols hi penso. Allí hi ha molta feina, però poca més per mi.

Ho feia per diners, sí. Ho admeto.

Aglae i les taronges

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.

Els fruits saborosos, Josep Carner

El que fa la desesperació dels exàmens...

Entre treballs i exàmens.

En els darrers anys, parlaments de països europeus de polítiques socialdemocràtiques han patit canvis de govern cap al conservadorisme i/o al neoliberalisme. Ha sigut la contesta de les seves poblacions a la preocupació que suposa l’increment de l’atur, l’envelliment de la població i la immigració. Països com Alemanya, un dels estats que més fons inverteix en la Unió Europea per al desenvolupament dels seus veïns, va elegir la conservadora Angela Merkel o com Finlàndia que, després de molts d’anys de govern socialista, va patir el canvi cap al Partit Conservador Finlandès.

Els habitants europeus, que han viscut les èpoques d’eufòria i les crisis de l’estat del benestar, veuen ara com el seu sistema es veu obsolet davant del nou context econòmic mundial i elegeixen governs alternatius amb l’objectiu de trobar una solució al problema. El fracassat projecte de Constitució Europea ja ho dictava, Europa camina cap al model dels Estats Units, com ho va fer ja el Regne Unit, per poder ser una potència mundial competitiva en el món de la globalització. Però si els ciutadans van votar “NO” en el referèndum, és perquè tampoc se senten còmodes en la idea de perdre la identitat d’Europa com el lloc de la qualitat de vida i del benestar. Però com pot renunciar la UE a ser una gran potència competitiva si això provocaria el col·lapse de l’estat del benestar? I com abocar-se al sistema capitalista si això l’abocaria a allò que els europeus temen?

Una política econòmica més proteccionista amb aranzels aplicables als productes extracomunitaris seria una ajuda? Hem d’aplaçar l’edat de jubilació als 70? Hem de desregular les serveis públics? Personalment, no compto amb una resposta adient a les reflexions que em faig. Ni tampoc sembla que la tinguin aquells que es dediquen a solucionar els problemes econòmics. Mentre que es fa evident que a molts països d’Europa els rics cada dia són més rics i els pobres cada dia més pobres i la classe mitja desapareix entre deslocalitzacions, inflació descontrolada, sous estancats i grans conferències sobre el futur del sistema econòmic.