Vida a Tampere

Són les 12 de la nit passades i finalment la cuina del meu pis està tranquila. Sobta. Després de les tres setmanes de curs de finés s'hi han cuit moltes coses, en el sentit literal de la paraula. Com a primer plat, la primera setmana, van haver-hi els preparatoris d'una barbacoa. De segon, una paella divida en diferentes olles i també diverses truites de patates. I també amanides i cuina internacional en general. Sobretot, però, molta gent i de molts llocs.

L'avantatge d'arribar un mes abans per aprendre un dels idiomes més difícils d'Europa ha sigut la possibilitat de compartir l'experiència amb un grup reduit d'estudiants d'intercanvi, conéixer la universitat i la ciutat i sobretot conéixer-nos entre nosaltres abans que es formin cèl·lules nacionals amb l'arribada massiva d'Erasmus.


Evidentment, després d'aquestes setmanes hem practicat la vida finesa en tots els aspectes. Visites a diverses saunes, remarcant sobretot la sauna més antiga de Finlàndia (Rajaportin Sauna), i moltes Sauna Party entre companys, també a la manera finesa, que vol dir a pèl. Beure s'ha convertit també es un fet cultural a descobrir, engollir 4 pintes de Lapin Kulta, Karhu o el que és pitjor, Kof, és una experiència indescriptible. Però també ha calgut passar un cap de setmana en una cabanya al llac i escoltar pop finés d'alta categoria per arribar a ser autèntics patriotes.


Les coses estant canviat però, la gent ha de marxar cap a altres ciutats, molts altres estudiants aterren a Tampere i nosaltres perdem l'autenticitat. Moltes veus alemanes, moltes franceses i també algunes veus de casa. Malgrat to, alguns ens resignem a allò conegut i ens limitem a observar i integrar-nos en la societat finesa. Si, ho intentem.

Judit a Suomi

Viure in the middle of the forest, com diu l'Anne amb el seu peculiar accent francés, té les seues coses bones: el silenci de les nits, la possibilitat de passejar entre els boscos, disposar d'una pista d'esquí a 5 minuts de casa o d'una barbacoa per organitzar festes col·lectives. Una situació perfecta si no hagués de pedalejar durant 20 minuts per arribar a la uni, pagar un taxi cada vegada que volem sortir més tard de les 2:10am o disposar només d'un supermercat com a serveis pròxims. És clar que després de viure 16 anys a les afores del poble i 5 a les afores d'una ciutat, una ja hauria d'estar habituada ja sigui a caminar, pedalejar, agafar el bus o conduir.

A part d'això i una tos que no em deixa viure, banyar-se en un llac després de la sauna és un plaer, descobrir 3 femelles de rens que mengen herva pausadament mentre passeges amb bicicleta és magnífic però sobretot, adonar-se que aquí les noies rosses, altes i amb ulls blaus són del montón no té preu.

Apreciats amics,

em complau convidar-vos a una nit entre el nord i el sud d'Europa. Amb motiu de la meua imminent partida a Finlàndia el proper 31 de juliol, celebrarem una festa de comiat a la Platja de a Arrabassada de Tarragona (CANVI exprés per aquells que volen estar més a prop de la ciutat). Hi haurà entrepans i pica pica!!!

Qui vulgui vindre que es posi en contacte amb mi. Absteneu-se gorrons.

Fins aviat!

Una dolce vita

El gelatto tenia un perímetre tres vegades més gran que el del cucurutxo i amb la calor em regalimava per les mans. El mejava amb ansietat, amb la desesperació que no acabés per terra. Massa gustós i cremós perquè fos el postre d'un gos. Massa fred per aguantar la calor i massa calent per fer-la passar.


Tràfic de persones, de turistes, cotxes i vespes. Les llengües ressonen amb poca italianitat. "Do you want a guide?" "No thanks, I can guide myself." Uns americans segueixen les explicacions d'un espavilat. Busquen a Itàlia la història que creuen no tindre. Del vell continent en volen les pedres però en rebutgen la lentitud del servei, el plaer d'esperar mentre es parla, de parlar mentre es menja, de mejar sense pressa.


La porta del taxista s'obre de cop mentre gira a velocitat considerable. Itàlia passa a octaus de final i Roma vull d'emossió. Els carrers colapsats i eufòria exagerada. La cara de la mamma paga, la velocitat no agrada, sobretot quan passes entre milers de cotxes parats pel carril del tram. "Força Itàlia!" El Colosseu està a punt d'unir-se a la festa, s'ho pensa i amb força s'ilumina més. Una mica més.


Després d'un sopar vora el canal i les cames mossegades de mosquits, l'amico venecià ens porta a fer un beure. L'alcohol ha fet efecte i les bromes es disfruten per dos. Agafem la vaporetto giracittà i parem més endavant. Un trò amenaça de pluja. Arribem al bar i bevem, ens alcoholitzem més. L'amenaça es converteix en una terrible tempesta d'estiu, però cal tornar a casa. Correm pels carrers sense paraigües. El Ponte di Rialto rellisca, molt. Quan arribem, fins el carnet d'identitat estornuda. Una dutxa calenta i a dormir. Dormir...

Con il cuore di Roma nel Cuore
Més lomofotos. Cliqueu aquí.

L'adulcie o el mal d'esdevindre adults

Un jour, je m'aperçus avec effroi que j'étais devenu une grande personne, un empaillé de trente-huit ans. Mon enfance avait cessé de chanter en moi. Plus rien ne me révoltait. La vie et l'enjoument qui étaient jadis dans mes veines s'étaient carapatés. Le Monsieur prévisible que j'étais désormais jouissait sans plaisir d'une situation déjà assise, ne copulait plus guère et portait sur le visage un air éteint. Je me prélassais sans honte dans la peau d'un mari domestiqué indigne du petit garçon folâtre, imprudent et rêveur que j'avais été, celui que tout le monde appelait Le Petit Sauvage.

Jo també tinc por de fer-me gran i convertir-me en una empaillée de no sé quants anys. O potser fer-me gran no m'importa, sinó que tinc pànic a renunciar a les criaturades.

Sant Joan

Foc, petards i il·lusions amb l'arrivada de l'estiu. Records d'infantesa. Aquella nena valenta que creia que no li podia afectar res. Petards, foc, revetlles fins la matinada. Caragols. Olor a cremat. Sant Joan, la que fins ara havia sigut la meua festa preferida, es converteix en un dia que ja no té sentit, en sesacions que, m'algrat que es vulgui, no es tornaran a compartir amb qui les havies compartit fins al moment.

Laura o un dels moments més bonics de la cançó catalana

I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills
els ulls inquiets, el cos altiu.
Amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom - Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà.
A casa, enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà
mai no ha mancat el teu alè - Laura.

I si l'atzar et porta lluny
que el déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels.
I en un racó d'aquesta veu
mentre la pugui fer sentir
hi haurà amagat sempre el teu so - Laura

50 dies????!!!!!!!!

13 del matí. Ahir. En el correu hi ha un e-mail interessant: EILC Tampere. Podria ser un e-mail d'acceptació al curs intensiu de finés, o tot el contrari... L'obro. Congratulations![...] from the 1st August to the 23rd... Ai mare!!! que això és d'aquí no res! I ni tan sols puc trobar els descansos d'esquí, ni l'equip antifred per pujar a l'Everest i no morir congelat!!!! Ai, ai, ai, ai, que la panxa se'm remou (potser és gana, o no...). LLLLLLLLa mà em tremolllllla, se m'enganxa cada cop que pitjo la lletra LLLLLLLLLL. PROU!!!!!! COLLONS!!!!! TRANQUILITAT!!!!!! Serà possible que ara t'agafi aquesta tremolor. He de baixar la maleta gegant de sobre l'armari. SÍ, SÍ, SÍ, començaré a omplir-la, només queden 50 dies. Faré una llista, això serà útil:

- 10 parells de calces
- 14 mitjons

Aix, ja m'he equivocat:

-14 calces
-10 parells de mitjons
-5 jerseis de llana d'aquells que tapen molt
-tovalloles per la sauna, i per la dutxa tb, és clar
-botes
-barret
-tots els forros polars que trobi
-bufandes
-bikini, mai se sap
-maquina depiladora, tampoc sé sap mai
-manta
-alguna cosa d'estiu, per si fa calor

M'avorreixo... Ja acabaré la llista un altre dia. O el dia abans, com sempre. MERDA! I no me'n recordava que d'aquí dos setmanes marxem a Itàlia, ufff, quina feinada. Pensant-ho millor, corro cap al Decathlon a veure si encara tenen material d'esquiar. Ara, que és estiu... AI, AI, AI!!!!!!!!!

Mi cerebelo partido en 4 haches

ohhh, €uropa!!!!

El somni d'Europa. El vell continent convertit en una gran institució que mou milions de milions d'euros i que llença milions i milions d'euros. Els creadors de l'estat del benestar. El camí cap a la seua reducció i una comunitat que ho impulsa (la reducció, evidentment). La pèrdua dels vells esperantistes...

Em declaro europeista, de fet, m'en sento molt d'europea. Però em produeix vergonya pensar en les despeses inútils i burgeses que podrien destinar-se a moltes altres coses. Un exemple, un cop cada tres mesos tots els eurodiputats amb els seus corresponents equips es traslladen al Parlament de Strasbourg durant una setmana. Cada eurodiputat, provinent dels seus països té les despeses pagades en un hotel de luxe, mentre a Brussel·les, on normalment treballa, l'espera un pis vuit, amoblat i pagat per la Unió Europea. Per si no fos poc, cada eurodiputat, que per si no o he dit té un sou de prop de 6000 euros al més, disposa durant la legilatura de 90 invitacions amb despeses pagades per visitar el Parlament. Sí, d'aquestes me n'he beneficiat jo, ho sé. Però que passa si en lloc de donar les places a joves i entitats, altres diputats es dediquen a invitar als seus amigues???? Una vergonya, francament.

A la reina: Janis Joplin

Mercedez Benz

Oh Lord, won’t you buy me a Mercedes Benz ?
My friends all drive Porsches, I must make amends.
Worked hard all my lifetime, no help from my friends,
So Lord, won’t you buy me a Mercedes Benz ?

Oh Lord, won’t you buy me a color TV ?
Dialing For Dollars is trying to find me.
I wait for delivery each day until three,
So oh Lord, won’t you buy me a color TV ?

Oh Lord, won’t you buy me a night on the town ?
I’m counting on you, Lord, please don’t let me down.
Prove that you love me and buy the next round,
Oh Lord, won’t you buy me a night on the town ?

Everybody!
Oh Lord, won’t you buy me a Mercedes Benz ?
My friends all drive Porsches, I must make amends,
Worked hard all my lifetime, no help from my friends,
So oh Lord, won’t you buy me a Mercedes Benz ?

That’s it!

Gràcies a mun pare per haver deixat un LP com aquest a sota de l'escala. Com més l'escolto, més m'agrada.

I a vegades tenim sort

Si, fins ara havia envejat a tots aquells a qui els toquen viatges fantàstics pagats, per ser en el lloc correcte i en el moment correcte. Recordeu aquell programa de "Qui corre, vola"? Jo sí, i em feia una ràbia increible veure'l des de casa.

Per fi però, em passa una cosa semblant. La militància política té les seues coses bones i jo la setmana que ve vaig de visita al Parlament Europeu a Brussel·les amb totes les despeses pagades. Bé, ja no podré dir que no he viatjat mai de franc. Visca!

Le temps des cerises

Quand nous serons au temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la follie en tête
Quand nous en serons au temps des cerises
Et les amoureux du soleil au coeur.
Quand nous en serons au temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur.

Mais il est bien court le temps des cerises
Où l'on s'en va deux cueillir en rêvant
Des pendants d'oreilles
Cerises d'amour au robes pareilles
Tombant sous la feuille en gouttes de sang.
Mais il est bien court le temps des cerises
Pendants de corail qu'on cueille en rêvant.

Le temps des cerises, cançó anterior a
la Comuna de París (1866-1868) va ser
una simple cançó d'amor fins a la
massacre dels Comunars, quan va esdevenir
el símbol de la Comuna i de les seues esperances.

I que n'és de curt el temps de les cireres i quants flashbacks ens porta, sobretot als que n'hem anat a collir. Amagar-se sota un arbre i menjar una darrere l'altra les cireres calentes del sol, fins a no aguantar més el mal de panxa.

Però aquesta cançó va inspirar el títol de l'obra de Motserrat Roig El temps de les Cireres, que no he llegit, però que en recerca de referències he trobat la història entre el protagosnista i la seua enamorada Judit. Quin descobriment, llàstima que no parli de mi, ni que la descripció no coincideixi, però en efecte Judit s'escriu sense H.

"Fins que no va conèixer la Judit, al cap d'un any de tornar de París, en Joan Miralpeix no creia en l'amor, creia que les dones eren com bestioles. [...] Va anar amb moltes prostitutes però no va aconseguir fer l'amor. Només quan va conèixer la Judit ho va aconseguir. La va veure com una ànima, com un alè per al seu esperit. L'amor era una cosa i el seu sexe una altra. El sexe, per a en Joan Miralpeix eren escenes brutes i tristes. La Judit, que tenia la pell com la neu i els ulls d'un Modigliani, era sexe i idea alhora i seria l'únic alè de vida que Joan Miralpeix tindria després de la guerra. [...] La Judit era una noia bruna, pàl·lida, d'ulls verds com la maragda, de cabell rull, de coll de cigne i pell transparent. Era filla d'un jueu francès que s'havia arrelat a Barcelona després de la guerra del catorze i era òrfena de mare. Anava per concertista -els entesos deien que tocava el piano com els àngels- però als quinze va quedar immòbil fins als disset i ho va haver de deixar córrer. [...] Li agradava la calma, passejar sola i deixar que les hores morissin a poc a poc."

Allò que ens espera

Jo ja m'he comprat un barret i uns guants, a veure si em trobo guerrers d'aquests...

I wish

I wish life was more fair,
I wish my father was here,
I wish my city was bigger,
I wish I hadn't been in the wrong place,
I wish some friends wrote more often,
I wish I hadn't developed that film,
I wish that song never played again,
I wish I already hated someone,
I wish it was time to leave to the North,
I wish I had a perfect body,
I wish he missed me,
I wish jealousy didn't exist,
I wish we could forget easily,
I wish I had more experience,
I wish I could travel right now,
I wish my mother never left me,
I wish I hadn't felt in love,
I wish I never had to suffer again.

I WISH I WASN'T SO DRAMATICAL, THIS IS LIFE.

From Diaries by Joanne Carl

Sí, la foto va amb totes les segones del món.

Carrera

Carrera de Segways organitzada el dia 1 de juny a la Rambla Nova de Tarragona

De la Imperial al Balcó del Mediterrani
A les 11 del matí
Premi: 1 pernil i un xorisso
Amb la col·laboració especial del cotxe de Més Tarragona.
Us hi esperem.

Die fetten jahre sind vorbei

Die fetten jahre sind vorbei o per als mortals que no parlem alemany Los Edukadores (què hi fa que els títols canvïin tant d'un idioma a l'altre, aix) està dirigida per Hans Weintgartner, que només ha fet aquesta i una altra pel·lículai, totes dos amb Daniel Brüll com a protagonistes, el qual sempre és una bona opció.

La qüestió és que reivindico aquesta pel·lícula com a bona, degut a que la premsa no la tractat molt bé i n'ha remarcat la incongruència dels personatges i els contradiccions ideològiques que pateix. Però qui és congruent amb tots els seus actes en aquesta vida???? Des del meu punt de vista és un fet real.

Per fer-vos 4 cèntims de l'argument, són un grup de joves que es dediquen a entrar a cases de rics i canviar les coses de lloc, de manera que creen una obra d'art. Al contrari del que sembla, no roben res, simplement deixen una nota que diu ELS TEUS ANYS D'ABUNDÀNCIA S'HAN ACABAT. Juguen amb el sentiment del ric, que es veu atacat tot i comptar amb els millors sistemes de seguretat. Animeu-vos.

Un link interessant

De blog a blog i tiro perquè em toca. Uffff, que dolent...

Res, vull recomanar-vos el blog del meus companys de classe Roger i Marc. Però sobretot l'últim dels posts: El Codi da ETA by Roger Seró. Llegiu-ho i disfruteu d'aquest text, val la pena.

http://www.jamfri.blogspot.com/

Un cop de mà

Il·lustració. Instruccions gràfiques de com agafar un pit amb la mà. Preneu exemple.

Amsterdam

Doncs si, senyors, aquest és un bon record d'Amsterdam. Una tassa de te, un dia fresc però amb un sol radiant, la terrassa d'un cafè i el canal. Al costat, uns jóvens alternatius parlen de música, no els entenc, són holandesos, però és fàcil saber-ho. Amb un d'ells, d'ulls grans i verds i que vesteix texans ajustats i jaqueta a ratlles, intercanvio mirades furtives acompanyades de somriures. Qué divertits són aquests moments, flirtejos de joguina que no arriven enlloc, que no busquen res més que la mera simpatia.

Al fons, penjada sobre la porta d'un edifici, oneja la bandera de la ciutat i em recorda indiscutiblement a Chaplin en el Gran Dictador: tres creus blanques, el roig i el negre. Lligo caps i descobreixo, després de milions de persones que han discernit abans el mateix que jo, d'on Chaplin va treure la seua versió de l'esbàstica.